Disculpi que avui li parli una miqueta de mi, però és que la cosa va d'un servei públic i servidor forma part del públic a qui s'adreça aquest servei. M'encanta el tren. Soc un malalt de viatjar en tren. No tant com en Quim Puyal, perquè ell guanya a tothom en passió pel ferrocarril, però fem el que podem. Crec que és el transport més còmode, distret i sostenible. I en segons quins trajectes, la seva rapidesa és imbatible. Vaig fer el primer viatge del Talgo BCN-Zurich, he fet el París-Londres sota del Canal, vaig arribar a anar en aquell famós semidirecte Estació de França-València que era directe de BCN Sants a Sitges i d'aquesta estació fins a destí s'aturava fins i tot perquè baixéssim un momentet a la platja a fer un banyet i seguíssim viatge, i els meus anys de viatges setmanals a Madrid els recordo pel plaer d'anar amb l’AVE. Però del que li vull parlar és de la meva relació amb Rodalies RENFE Catalunya i de com vaig ser expulsat del seu servei fart de tota mena d'incidències, retards, inconvenients, incomoditats i falta d'informació.

Any 1978. Estació de Vallcarca, a l'actual línia R2 sud. Allà vaig sentir-hi per primer cop la paraula catenària. La va dir el revisor mentre creuava per una de les plataformes quadrades que hi havia quan pujaves als vagons d'aquells trens grisos i que feien com de rebedor per arribar a la zona de seients que hi havia a banda i banda, darrera d'una porta corredissa que a les corbes s'obria. I la va dir quinze minuts després d'haver sentit un soroll com si haguéssim descarrilat, estar aturats en plena nit i mentre vèiem com plovia la pols de la fàbrica de ciment. Allà al mig del no res hi vam ser-hi fins la matinada i en una època sense mòbils. Podria escriure una enciclopèdia sobre tot el que em va arribar a passar en aquella línia amb permanents retards i desaparicions i aparicions fantasmals de trens que ni el cap d'estació coneixia. Quan vaig poder tenir un cotxe compartit, mai més van saber de mi. El mateix puc dir de la R3, de la qual en vaig ser usuari també molts anys. Aquí el rècord mundial va ser trobar-nos un tren de cara acabats de sortir de Balenyà. I li recordo que allà hi ha via única. L'eterna via única. En una línia on tardes més ara en fer un RIPOLL-BCN que fa 35 anys. Després va tocar la R1 nord. Va ser quan, desesperat de la vida i de quedar-me tirat dia sí dia també, em vaig comprar una moto. En canvi, quan vaig ser usuari de Rodalies Madrid, escolti, ni punt de comparació. Ves que no tingui a veure amb la xifra d'inversions en un lloc i en un altre.

Tot això era per arribar a la vaga de maquinistes de RENFE Rodalies d'aquesta setmana. On, per cert, no s'hi han respectat els serveis mínims i només n'hi ha funcionat un 40% dels previstos. El dret a vaga front el dret a respectar les regles del joc a que t’obliga exercir els teus drets. I més si es tracta d'un transport públic. Una vaga que va de la defensa corporativa d'uns privilegis. Admissibles? Sí, però corporatius. I que just es fan quan es planteja el traspàs real de Rodalies Catalunya a la Generalitat. Perquè si això s'arribés a fer, hi ha dues qüestions que afecten exclusivament els maquinistes: 1/ El 75% són de fora de Catalunya. Si passessin a treballar per una empresa “catalana”, adeu possibilitat de trasllats a les seves zones d'origen i 2/ Perdrien les seves condicions salarials actuals, molt per sobre de la mitjana en relació amb companyies semblants. I la prova que aquesta és la qüestió és que aquí ha estat el lloc de tot Espanya amb més incompliments dels serveis mínims, juntament amb València, que també proposa el traspàs de la gestió.

I aquí hi ha els dos debats que no es plantegen mai perquè qui ho fa de seguida és titllat de reaccionari i del bla, bla, bla habitual. El primer és que hi ha qui durant molts anys s'ha posat a la boca la seva vaga com a eina de defensa de la qualitat del servei públic quan realment el que defensava era la seva butxaca. Lícit? I tant! Però deshonest, intel·lectualment parlant i un flac favor a qui sí que defensa realment allò públic. I el segon és l'abús que alguns sectors, com el dels controladors aeris, han fet de la seva posició. Quan tu pots aturar un país i no pares d'usar aquest comodí per anar pressionant a conveniència, millor per tu, sí, però no costa res reconèixer-ho. En canvi, si tens una pesca salada, les coses no et van bé i has de tancar, seràs una persiana més abaixada sense que ningú mogui un dit per tu, et fots i ja t'espavilaràs. I per no tenir, és que no tens ni atur.

En aquesta vaga, on és la solidaritat entre la “classe obrera”? I li diré més, defineixi'm “classe obrera” i qui en forma part. Però realment, no de boca. Què passa amb la classe obrera que no pot arribar a la feina i s’arrisca a perdre el seu lloc de treball perquè algú no ha respectat un servei mínim? Els sindicats de classe no tenen res a dir sobre aquesta qüestió? Per què estan muts? Eh, i plantejar aquestes qüestions no és criticar la vaga de maquinistes ni cap altra vaga, sinó descriure la realitat.  

I seguint amb el concepte “classe obrera”, algun cop a RENFE hi ha hagut una vaga defensant la qualitat del servei? ¿O demanant més freqüències de trens quan en plena pandèmia als vagons no hi van passatgers sinó sardines en llauna? Protestant per les deficiències d'un sistema clarament deficitari en inversions? Una vaga potser per demanar a les administracions complir els pressupostos promesos i en els terminis acordats? És que des que el 16 de juliol del 1975 van inaugurar el tren a l'aeroport del Prat, a Rodalies Catalunya no hi han posat ni una sola puta via nova. Ni una. I, crec, hauria estat bé que en algun moment els “companys” de la companyia haguessin mostrat una solidaritat de classe amb els seus clients, que els paguen el sou comprant el bitllet, i amb la resta de ciutadans, que paguen el dèficit via impostos.