Aquesta és la complicada història d'en Pep Florolos. En Pep segueix Tsunami Democràtic a Twitter i ha aconseguit un codi QR de l'aplicació a través del seu cunyat. El seu compte de Twitter és “Pep Florolos #totssomCDR” i repiula totes les mobilitzacions que organitzen. I també segueix les convocatòries de Pícnic per la República. Però en Pep pateix. Molt.

Aquest dissabte mateix, patirà. Però a la vegada estarà content. L'alegria la tindrà perquè ell està molt a favor d'aquesta convocatòria dels CDR de tallar tota la xarxa ferroviària. Perquè en Pep creu que cal seguir mobilitzats. Cal ser com una gota xinesa. Ara bé, en Pep també patirà perquè això de tallar tota la xarxa ferroviària l'incomoda. “Pobra gent... Aquests que es quedaran sense poder agafar el tren o penjats ves a saber on”, pensa en Pep. “És que no tenen cap culpa. Potser volien anar a BCN a comprar coses per al Nadal. O a visitar uns oncles. I a BCN no s'hi pot anar en cotxe, que no hi ha on aparcar i només podien agafar el tren, que els deixa al centre”.

Però de seguida en Pep reflexionarà i es dirà a si mateix: “No, no, que coi... cal tallar totes les vies que puguem i més perquè la lluita continua i ara no ens podem aturar... però millor tallar-les només una estona... bé, però que sigui una estona llarga perquè quedi clar que no ens rendim, oi?... però tampoc no gaire, no fos cas... hem de fer una protesta contundent per demostrar que no ens aturarem davant de res... però a sopar a casa, que fa molt de fred... però molt determinats i convençuts que cal perseverar...”.

I mentrestant, en Pep hi donarà voltes i més voltes, se li passarà l'hora d'anar a la convocatòria i acabarà a casa seguint la mobilització per la TV i per les xarxes.

Però és que al Pep ja li va passar una cosa semblant amb el tall de la frontera de principis de setmana. Ell estava molt d'acord amb la mobilització. I quan va veure que en un moment apareixia un escenari, vàters portàtils i brou, va pensar: “Realment els catalans som un poble tan organitzat que només per això ja ens haurien de donar la independència”. Però l'endemà al matí, quan es va llevar i va veure que el tall continuava, no va poder evitar exclamar interiorment un: “Ara ja està. Millor desmuntar per evitar incidents. I els camioners que estan allà aturats... I això no és bo per a l'economia i per a la nostra imatge. Ja hem fet el que havíem de fer, no abusem de la paciència de la policia francesa i tornem tots a casa... però esclar, hi ha molta gent a la presó per manifestar-se i ens volen acusar de terroristes...”.

I també va ser aquest el mateix sentiment que va tenir les nits dels fets de la plaça Urquinaona de BCN i voltants. En Pep Florolos estava molt emprenyat per la sentència i exigia sortir al carrer a bloquejar l'aeroport, els ports, les fronteres, les carreteres, els ferrocarrils i tot. Però quan dimarts va veure cremar barricades, en Pep va pensar: “No, això no, que els nostres enemics ho aprofitaran per dir que som uns violents. Protestem de manera contundent, però amb moderació”.

Però quan va veure les càrregues de Mossos i CNP contra els manifestants, en Pep, al mig del menjador de casa seva, va cridar un “Fora les forces d'ocupació!” tan fort que va ressonar pel pati de llums on dona la finestra de la cuina. I ara la veïna del 4t 4a, aquella que sempre va amb coses grogues, se'l mira diferent. I li somriu.

Aquells dies en Pep va estar hores i hores enganxat a la TV seguint el minut a minut dels fets. I quan veia els joves llançant objectes contra la policia pensava: “Noooo, això no. Estem molt determinats, però no som violents”. I de seguida pensava: “I ara per què peguen d'aquesta manera a aquest xicot? Quina ràbia! Si jo fos allà, no hi hauria prou contenidors per cremar ni prou pedres per llançar”.

Pobre Pep Florolos! Vol i dol. Vol canya i moderació i seguidament vol moderació i canya. Noi, és que això del Tsunami, els CDR i el Pícnic és massa complicat... però necessari... però sense excedir-se... però amb contundència... moderada... I així fins a l'infinit.