“Fora són molt valents, però a la presó són molt covards”. Aquest argument unionista s'usa molt sovint en actes i mítings pensats per entretenir el respectable. I també s'ha usat al Parlament. Sí, al lloc on recau la sobirania popular, hi ha hagut diputats que han insultat companys seus dient-los que eren uns covards. I ho han fet usant un to de veu de menyspreu i de superioritat contra persones que són a la presó sense haver estat jutjats i acusats d'uns delictes inexistents. Molt lleig. I ja que hi som, molt covard. Perquè qui és qualificat de covard no pot defensar-se. O els valents tan valents seran tan valents que els ho diran a la cara?

¿És de covards haver de renunciar a la política per poder sortir de la presó? Bé, trobo que és una manera de veure el món molt pròpia de Masclàrnia, el país del mascles molt mascles on les coses es fan a partir del diàmetre de les gònades, però no dels indrets on les coses funcionen a partir de l'ús de les neurones cerebrals. I, compte, que a Masclàrnia també hi habiten dones. Sí, perquè l'aplicació de solucions masclistes en la resolució de conflictes no és exclusiva dels homes.

Tenint en compte aquesta realitat, qualsevol va i els explica als masclarnesos que transiten per aquest pedregar de les idees que aquí la qüestió no és de valentia o covardia sinó que algú votat pels ciutadans hagi de renunciar a un dret constitucional per poder fugir d'una injustícia. Fixi's quina petita diferència, oi? Però, esclar, què li vols explicar a qui va més aviat justet d'estat de dret i per qui el món gira al voltant de dos collons ben grossos. O de tres. Ja que hi som, ara en vindrà d'un...

Ja m'ho va dir fa uns quants anys un amic unionista: “al procés li falta testosterona”. I no va considerar que m'estigués dient cap barbaritat. Era, i és, la visió de qui creu que la raó ve d'usar més o menys hormones masculines.  

I parlant de valents i covards. Als membres del dispositiu dissenyat per sembrar la por entre la població civil, i que l’1 d'Octubre van agredir població civil indefensa que volia votar, els va faltar temps per anar a queixar-se que hi havia gent que anava a les portes dels seus hotels a fer-hi sonar cassoles. Van dir que se sentien intimidats. Sí, per gent armada amb perilloses cassoles i no menys perilloses cordes vocals que eren usades per expressar crits. Una por inassumible. Lògic. Qualsevol no en té. Per això van haver de sortir dels citats establiments, vestits de civils i armats amb porres, per poder treure's de sobre aquesta insostenible intimidació perseguint cassolaires.

Serà que van aplicar-se l'argument unionista i, efectivament, a fora són molt valents i a dins molt covards. 

Ah, per cert, avís per al senyor jutge (o la senyora jutgessa): això vol dir que estic defensant anar a picar cassoles a les portes d'hotels plens de piolins? No. He descrit una situació. Això no implica ni estar-hi a favor ni en contra.