Va passar al ple de la setmana passada. Aquell dedicat a recuperar una part de la paga dels funcionaris del desembre del 2012 i a la presentació i votació de l'informe sobre el compliment del pressupost de despeses del Parlament.

Un company d'un mitjà de Madrid va passar caminant pel meu costat mirant-se fixament el mòbil. Ja ens havíem creuat i va girar-se per dir-me: “T'ho pots creure?”. “El què?”, li vaig dir jo. “Doncs que la responsable del directe de la web em diu que li vagi passant cosetes cada dos o tres minuts per poder publicar. I, què vols que li passi si aquí no està passant res! I el pitjor és que no ho entén!”.

Efectivament, amb tot el respecte per a la recuperació de la paga del desembre del 2012 i pel compliment del pressupost de despesa del Parlament, però no eren temes com per anar generant una notícia cada dos o tres minuts que mereixés ser publicada en un mitjà de comunicació de Madrid.

Però és que últimament al Parlament de Catalunya hi passa que hi ha una sobreexcitació informativa absolutament injustificada. Sobretot per part dels que no hi són i es pensen que ara mateix els plens són el que van ser en altres moments recents. Sí, esclar que venim de dies que entre aquestes quatre parets s'hi van veure coses que els humans encara ara no es creuen. Des del setembre al febrer passats aquí vam veure com atacaven naus incendiades arribades de més enllà d’Orió i diputats que brillaven en la foscor de la porta de Tannhäuser. Sí, sí, tot això va passar. Però fixi's que he escrit “moments recents” i “va passar”, frases i conjugacions que indiquen passat. O sigui, ara, el que seria passar, no passa res. Ei, “res” vull dir que no passa res perquè un mitjà català pugui publicar notícies cada tres minuts. I ja no li dic un mitjà de Madrid

Perquè en aquest moment aquí hi ha més periodistes que notícies. Avui també. Però en una proporció desfavorable a la informació tan bèstia que l'ésser humà no ha estat capaç encara de trobar un número per poder representar-la. Aquest matí mateix hi havia 48 periodistes (sí, sí, 48) fent guàrdia a la porta de la sala on estava reunida la Junta de Portaveus. 48 periodistes esperant una notícia que, finalment, ha estat que es retirava de l'ordre del dia de demà “el debat i votació de la proposta de resolució de creació de la comissió d'investigació sobre espionatge a periodistes i polítics per part del Govern de la Generalitat”.

A veure, no estic dient que aquesta qüestió no sigui important (i aprofito per dir que estic a favor de totes les comissions d'investigació que calguin i, mentre no em demostrin el contrari, d'aquesta també). Però, ¿no troba excessiu que hi hagi 48 periodistes palplantats al Saló dels Canelobres i algunes desenes més estiguin repartits per la sala de premsa, les cabines de ràdio i TV i la resta de passadissos i sales per acabar donant aquesta notícia com la gran notícia del matí?

¿És possible que al Parlament hi vagin passant cosetes, però les normals del dia a dia i no les grans notícies que esperen alguns que passin i que no sempre passen? ¿Podria arribar a succeir que algun dia, ja no només al Parlament sinó en general, ens adonéssim que les notícies no són crispetes que anem consumint mentre observem com la vida passa per davant nostre?