Hi ha gent experta a fer soroll. Molt de soroll. I d'una manera molt i molt insistent. Són tan pesats i ho són a un volum tan alt que és impossible no sentir-los. El problema és que darrere seu només hi són ells, el seu soroll i la seva insistència. O sigui, res. La buidor.

Hi ha gent experta a fer molt de soroll i que, a més, amb aquest soroll pretén condicionar-te. I pretenen imposar-te les coses que has de dir i les que no has de dir. I també pretenen que facis el que ells diuen que has de fer. I, com no podria ser d'altra manera, et diuen com ho has de fer. I, per descomptat, també t'alliçonen sobre el que no has de fer. I et diuen el que has de pensar i els temes sobre els quals no pots pensar el que et doni la gana a tu sinó el que pensen ells. I elles. I, per què ho fan? Doncs perquè és la seva manera de poder ser.

Hi ha gent experta a parlar perquè té llengua. I perquè té cordes vocals. I que ho fan a partir d'haver sentit campanes. Però sense saber ni on és el campanar ni si realment és un campanar i una campana.

I també són uns grans experts a tunejar les opinions i les accions dels altres. Sí, perquè resulta que ells (i elles) no tenen ni opinions ni accions pròpies. Són gent que sent A i va pel món dient que tu has dit Z. Això sí, fent molt de soroll. I, com que no se sap per quin estrany misteri hi ha gent que els fot cas, al final molta gent acaba pensant que tu has dit Z. Això provoca que hagis d'acabar donant explicacions de coses que diuen que has dit, però que no has dit mai.

Vaja, que hi ha gent experta en manipular el que diuen els altres perquè és la manera que tenen ells (i elles) de poder fer soroll. I el més sensacional és quan els dius: “escolta, això jo ni ho he dit ni ho he escrit” i no tenen cap escrúpol a negar haver estat la causa i l'origen de la cosa i deixar-te a tu com un mentider que va llençant acusacions infundades.

Hi ha gent, aquesta gent de la qual parlo, que pateix la síndrome del Timbaler del Bruc. Consisteix a fer molt de soroll i que aquest soroll ressoni molt fort per les parets mediàtiques, com si allò fos un poderós exèrcit. I al final resulta que és un nen tocant un tambor en un racó. I per acabar de fer la composició, resulta que el nen ha guanyat el tambor en la tómbola d'una fira d'aquelles on les escopetes estan tan manipulades que semblen una portada de La Razón.  

Llàstima que, per evitar-los a ells i al seu soroll, no hi ha res més senzill i efectiu que tapar-se les orelles. Llàstima per a ells, esclar. Perquè miri que n'arriben a posar d'interès en la cosa, eh...