Sap aquests anuncis d'apostes que inunden les cadenes de televisió? Doncs aviat en veurem un que serà: “Entrada al perímetre de seguretat del Suprem”. Consistirà a apostar quin criteri es segueix per accedir al perímetre de seguretat del Tribunal Suprem, qui hi pot accedir, qui no pot i per què.

Ahir s'hi podia accedir per uns llocs on avui era impossible fer-ho. Però segons qui, sí que passava. I segons qui, no. Per exemple, els familiars dels presos han intentat fer-ho pel mateix lloc d'ahir, el carrer lateral dret que hi ha segons mires de cara a la façana del Suprem. Es situa, oi? Doncs bé, avui no hi han pogut passar. En canvi, en bicicleta, patinet, taxi, camió o furgoneta passava tothom. O sigui, avui el carrer estava obert al trànsit, però no de vianants. Ahir era el revés.

Pel que fa a qui pot entrar i qui no als perímetres, ahir al migdia al pipican situat a la plaça que uneix el Suprem i l'Audiència Nacional hi havia tres simpàtiques ciutadanes amb els seus no menys simpàtics gossos, inclosa la gran Lolita...

Naturalment, no tinc res en contra que Lolita frueixi de l'espai, al contrari. Ara bé, que quatre hores abans no deixin passar els familiars dels presos, i finalment ho permetin després de diverses gestions, o prohibissin passar diversos diputats (mentre altres diputats sí que entraven) i que quatre hores després hi entri Lolita, ho trobo sorprenent. Per no parlar de la manifestació dels funcionaris de presons. Em sembla fantàstic que reivindiquin el que considerin oportú, però si no deixes entrar personal acreditat i a ells, en canvi, els permets arribar pràcticament a la façana del Suprem...

A veure demà quin criteri hi ha. Ja estic nerviós. I una miqueta tens.

I parlant de sorpreses. També ahir dins d'aquest perímetre hi havia un senyor a qui anomenarem Jaime. Jo anava en direcció al Suprem i ell en tornava. Ni m'hi havia fixat. I, de sobre, de l'altra banda d'una bardissa de més de mig metre d'ample sento: “Oye, yo a ti te conozco. Tú sales en la tele. Yo te veo en el programa de la Melero”. Efectivament, aquest humil ajuntalletres de tant en tant va a can Melero (Tot es Mou-TV3) per dir-hi coses. No necessàriament interessants. Doncs bé, després d'una llarga conversa. Li resumeixo la cosa.

El senyor Jaime havia viscut molts anys a Girona, on hi tenia una empresa. Fins que va decidir marxar a Madrid. Ara cada tarda mira TV3. Però resulta que el senyor és de... Vox (va ensenyar-me el pin i tot). “Tú y yo pensamos totalmente diferente, pero te respeto”, va dir-me. I després de repetir dos cops que els presos polítics no haurien d'haver estat empresonats i que haurien de ser fora, va donar-me la seva recepta per solucionar el conflicte: “Us vau equivocar. I ho hauríeu de reconèixer. No passa res. Després de l'error, hauríeu d'haver demanat perdó i tot s'hauria solucionat”. I vaig donar la volta a la bardissa i ens vam donar la mà.

I més sorpreses, com que dins del perímetre de seguretat hi ha més perímetres de seguretat que, depenent del dia, en són un, dos, tres o cap, cada vegada que et mous una miqueta has de mostrar el DNI i el carnet professional a un munt de policies. Doncs bé, anàvem amb el company Roberto Lázaro (el càmera del Iutuber que fem de tant en tant, tant en versió normal com en versió reduïda) i ens va tocar una policia que, cosa que no ens havia passat fins llavors, va demanar-nos obrir la bossa i les motxilles mentre ens deia “es para ver si lleváis una bomba”. I rient va afegir: “que tenéis cara de muy peligrosos”. “No ―vam respondre― la bomba ya está dentro y aquí solo llevamos el botón”. I ella va rematar-ho amb un: “Pues os hará falta, que si no, no sirve de nada”. Coses que ens passen al Roberto i a un servidor.

Coses com trobar-se de cara avui amb el gran Bigote Arrocet, veure que està parlant pel mòbil i comprovar que la carcassa del seu mòbil és... DE COLOR GROC!