Avui, nens i nenes, aprofitant que les nostres viles i ciutats, ai las, encara fan olor de Reis de l'Orient, és moment de la metàfora del nen que volia decidir a quin joc volia jugar al pati, que quan ho va demanar va ser apallissat i expulsat del pati i a qui al final van anar a buscar-lo per salvar l'escola.
Hi havia una vegada un nen que no era ni millor ni pitjor que els altres nens de la classe, ni més llest ni més limitadet, però que quan sortia al pati volia poder decidir a quin joc jugar, quan jugar-lo i amb qui jugar-lo. O no jugar si no en tenia ganes. Quan aquest nen va plantejar la situació als professors, la negativa va ser total i absoluta: “Aquí tots juguem al mateix! I a callar!”, li van respondre. I li va caure la primera plantofada, que va ser rebuda entre els altres nens amb diversitat d'opinions. Els uns van col·laborar en l'hòstia i els altres també, però aquests últims fent veure que no hi col·laboraven i, sobretot, girant la cara i callant.
Però el nen seguia sense entendre com era possible que no el deixessin decidir si volia jugar o no al mateix que els altres nens. Potser decidia que sí, que volia jugar al mateix. O potser decidia que no, però creia que tenia el dret a triar-ho. I va tornar a insistir. Segona plantofada dels mestres. Aquest cop amb el puny tancat i acompanyada del crit de “a por ellos, oé”. Novament l'hòstia va ser rebuda amb gran alegria per una part dels nens i els que hi havien col·laborat anteriorment però dissimulant, van repetir la maniobra. Naturalment, els mestres van premiar els nens col·laboracionistes amb bones notes sense necessitat d'examen, premis, regals i més hores de pati.
I el nen que volia decidir va decidir que el següent cop que sortís al pati jugaria al que volgués. Sense esperar cap permís de ningú. I així ho va fer. Aquest cop la resposta dels professors va ser fotre-li una pallissa, destrossar-li els llibres, prohibir-li tornar a sortir al pati, tancar-lo en una classe sense poder sortir i suspendre-li totes les assignatures. Els nens col·laboracionistes van ajudar directament a exercir la violència i els altres nens van tornar a fer veure que no veien res i van tornar a callar.
Però un dia va arribar a l'escola un nen violent (molt violent) i per civilitzar que va intentar imposar la seva llei al pati. La reacció dels nens que havien col·laborat amb els professors, com era d'esperar, va ser competir amb el nen nou a veure qui era més violent i incivilitzat. Però, sabeu què van fer els altres nens (i les altres nenes), els que havien col·laborat però dissimulant i que, sobretot, havien callat? Doncs el que van fer va ser anar a buscar el nen que volia decidir per exigir-li que els ajudés a acabar amb el nou nen, que era tan violent i incivilitzat que amenaçava la pròpia existència de l'escola.
I ara vostè que està llegint aquesta innocent metàfora, què creu que ha de fer el nen que volia decidir? Ha de fer cas als nens que van callar i ara ajudar-los a salvar aquesta escola on va ser agredit, insultat, marginat, tancat i humiliat? O ara ha de fer com van fer ells, girar el cap per no veure-ho, callar i mantenir l'actitud del “ja s'espavilaran” amb la seva escola, el seu pati, el seu nen violent i incivilitzat i la resta de nens que competeixen amb violència o incivilització?
Doncs aquest és ara mateix el tema. I el problema és que els nens que van callar, ara demanen socors només per intentar salvar-se ells, no pas perquè creguin que han d'ajudar el nen que volia decidir. I la prova és que no hi ha cap oferta, no ja perquè el nen que volia decidir pugui decidir, és que ni tan sols perquè pugui tornar a jugar al pati.