Certa esquerra autoqualificada de revolucionària i transformadora ha menyspreat l'independentisme des del primer dia. Considera que es tracta d'un moviment “burgès i de dretes” però també “noucentista, rural i poc modern”, en contraposició amb el seu “cosmopolitisme universal”.   

Les últimes hores hem tingut dos exemples que confirmen l'existència d'aquest corrent i el seu bon estat de salut. El primer amb Pablo Echenique, un dels líders de Podemos, fent aquesta piulada de resposta a unes declaracions d'en Valtònyc:

No està malament, oi? Segons Echenique, Valtònyc és un personatge patètic a qui li han rentat el cervell. En la mateixa línia ha arribat una piulada posterior de Máximo Pradera, integrant de cert paisatge “progre” madrileny pròxim al que fou el diari El País. De quan quedava bé anar pel carrer lluint un exemplar sota el braç per ensenyar que tu llegies El País. Abans que Soraya n'agafés el comandament:

En aquest cas, curiosament, també es deixa anar la idea expressada per Echenique que tot plegat és fruit d'un fenomen d'abducció adoctrinada. I aquí coincideixen, argumentalment, els purs de l'esquerra caviar i la ultradreta. La diferència és que ni Echenique ni Pradera arriben a dir que l'origen és l'escola i TV3. I ull, dic que coincideixen en aquest argument, ni comparo ni barrejo.

Com també coincideixen en el menyspreu classista i supremacista del moviment. El que l'unionisme tabarnès qualifica de “tractòria”, com a metàfora que l'independentisme triomfa on la gent “és de poble i fa pudor de fems”, en l'unionisme hereu del Bocaccio és això del “Che Guevara del Penedès” (“Penedés” a l'original).

Però va, examen sorpresa! Pregunta: Qui ha aconseguit despullar l'Estat com no ho havíem vist mai fins ara, l'independentisme o qui es considera hereu del 15-M? Pregunti per Europa, al carrer i als despatxos, qui ha posat més en evidència la qualitat democràtica del sistema polític, econòmic i judicial espanyol, Carles Puigdemont o Pablo Iglesias? Catalunya o Madrit (concepte)?

Però compte, això no ho dic jo. Ho diu la realitat. Agradi o no. Sap greu, però aquest independentisme de poble, de dretes, hereu de les retallades, del Penedès, que va ser inventat l'endemà que algú va usar un esprai per pintar a Montserrat Tura una creu a l'esquena (i m'estalvio fer la comparativa amb qui usava una marca semblant per no caure en una mena de Llei de Godwin), és el que ha remogut els fonaments de l'Estat fins a límits mai vistos. I no, no ho ha fet l'esquerra transformadora. La revolució del primer quart del segle XXI a Espanya l'han fet uns de dretes i de poble, que ja té nassos la cosa.

Quants presos “d'esquerres” hi ha a Espanya per haver desafiat el totpoderós Estat que ho és tant (de poderós) que pot inventar-se la llei? Echenique? Sí, de veritat? Potser Pradera? Sí, prenent canyes a Malasaña? Seguim dient noms d'herois de la revolució a Twitter o no cal?

I és una llàstima que això hagi estat així. Perquè al final ha quedat demostrat que la defensa d'un cert món màgic, amb tots els seus tòpics corresponents que ja fan pudor de romàntic, ha estat més important que la defensa de la qualitat de la democràcia. Que al final la cosa ha acabat anant d'això. Per això un raper antisistema diu el que diu. I el problema ha estat que no ho han fet "els nostres" i per això no val.

Imagino que ha de ser dur veure com, per circumstàncies de la vida, resulta que la somniada revolució te la fa un “pijo” que acaba a la paperera de la història, el fill d'un pastisser (de poble) i una polièdrica classe mitjana formada per avis, fills, nets, cunyats, cosins, tietes solteres i la senyora Roser, la veïna del 4rt 4a.

I el Bocaccio tancat. Exactament des de fa 33 anys i dos mesos.