A pesar de tot, tenim una bona fe que no ens l'acabem. Ens hem anat creient, successivament, que això del coronavirus era com una grip, que era estacional i que aquest estiu reees, que ja hauria desaparegut per sempre, que les mascaretes no servien per a res, que els guants eren fonamentals, que sense estat d'alarma no hi havia ERTO...

I si hem après tres coses en aquests cinc mesos han estat: 1/ no creure'ns res del que ens diuen, perquè el que avui és blanc demà és una roda de tractor lila, 2/ que a l'hora de la previsió i d'endevinar què pot passar, en general, l'encerten més els que treballen amb dades que els que treballen amb virus, i 3/ els que ens manen no tenen ni la més remota idea del que passarà i van improvisant a mesura que van succeint les coses. I això últim no és cap crítica sinó una realitat que estaria bé començar a assumir. Sobretot ells. Sortir i dir: “Mirin, quan passi el que hagi de passar, ja ens ho trobarem. I llavors els direm què han de fer. Confiïn en nosaltres perquè prendrem les decisions que creguem més coherents en cada moment”.

Però no, seguim instal·lats en un “ara fem A i ara fem Z sense argumentar-ho, ho expliquem a mitges, ho posem en pràctica una setmana després i no ben bé com havíem dit i d'aquesta manera la gent va totalment perduda”. I és així com ens trobem que ara com ara no tenim clar si podem anar a la barra dels bars o no, quina distància hem de mantenir als transports públics, no sabem si els cinemes estan oberts i hem descobert que han decidit tancar els prostíbuls, cosa que vol dir que estaven oberts, mentre les discoteques estaven tancades.

(Ah, i una pregunta que vaig fent però ningú em sap contestar: per què a Itàlia, que al març estava igual de malament que nosaltres, ja no hi ha virus? Què ha passat? I, sobretot, què està passant? O no és cert que allà no hi hagi virus?)

I amb aquest panorama s'acosta l'obertura de les escoles. Ai, ai, ai... No voldríem, eh, però ens ho estem veient a venir. I de cara. Ens ensumem que anirà pel pedregar. Per què? Per l'experiència que hem adquirit en el tema “ai, ai, ai” i pel que està passant avui mateix en altres països amb menys incidència del virus que aquí i on ja han començat el curs. Avisava al seu compte de twitter el doctor en Genètica Molecular i Fisiologia Humana Salvador Macip, que actualment fa recerca oncològica a la universitat de Leicester (UK): “Brots al 5% de les escoles alemanyes dues setmanes després de la reobertura. Preparem-nos seriosament per reduir al màxim aquest percentatge a casa nostra, perquè és molt possible que passi el mateix i no sabem quin impacte té això en la població general”. I també avisava en Josep Sala i Cullell, professor en un institut de Trondheim, al centre de Noruega:

“Resum de la primera setmana de classe en un institut de Noruega en alerta groga per la pandèmia: PRINGAREM TOTS.

La famosa distància és impossible. Als espais comuns i als passadissos els alumnes s'amunteguen mentre esperen per entrar a classe, i som massa gent (1000 alumnes i uns 300 adults) en un edifici que tampoc és gaire gran. Fem rituals com netejar les taules al final de cada classe, però sabem que el virus es transmet per l'aire, i la ventilació és limitada (...) La meva aposta: el govern intentarà mantenir la primària oberta fins que pugui, però la secundària l'acabarem fent des de casa, potser de manera intermitent. I així fins que no arribi la vacuna.

Pels pares catalans: dir que no passa res si les escolen obren és mentida. Hi haurà molts més casos, aquí portem una setmana i ja ho estem vivint, i en un país on la situació és molt més controlada, hem tingut poquíssims morts, el rastreig funciona i sobretot tenim diners. Però per altra banda l'escola és una institució imprescindible, i per tant no sé què dir-vos. Ara només esperar que no em toqui a mi, a un dels alumnes (o als seus familiars en risc), a les companyes mestres... Seguirem informant”.

O sigui, exigir solucions avui és com demanar-li coherència a Miguel Bosé. Vostè i jo tenim la certesa que passaran coses i que no seran bones, però no sabem quines. I “ells”, tampoc ho saben. Ara bé, propostes com les del sindicat USTEC, demanant la contractació de 44.500 docents “per tornar a les aules amb les mesures de seguretat necessàries contra el coronavirus”, demostra que alguns continuen de vacances, si han deixat d'estar-hi mai. D'on els traiem i com els paguem? No, com per saber-ho...

I pel que fa als “ells” que citava unes línies més amunt, hi ha coses que no calen. Mentre el president Torra parla d'una “operació setembre” per garantir l'inici del curs escolar, el presidente Pedro Sánchez estudia plantejar endarrerir l'Inici del curs. La A i la Z.

Sort n'hi ha que el virus no té cervell, perquè si arribés a pensar, ens destrossaria. I amb una sola mà. Encara més.