- Ei no, que vostès no podran parlar amb periodistes. No fos cas. Ni reunir-se amb els seus companys de grup parlamentari. Ni fer rodes de premsa. Ni entrevistes. Vostès no només són invisibles sinó que han de ser-ho.  

- Ja, però és que resulta que som diputats. I ho som perquè tenim dret a ser-ho. Perquè si no, vostès no ens haurien deixat presentar-nos a les eleccions. I haver-nos pogut presentar i haver sortit elegits demostra que som a la presó fruit d'una decisió tan arbitrària com injusta. I que ara puguem recollir la nostra credencial que ens acredita com a diputats electes al Congreso de los Diputados és la prova fefaent que vostès fa un any i mig que intenten passar com a normal una anomalia evident.

- Sí, però entre vostès i nosaltres hi ha una petita diferència. Són vostès qui decideixen el que nosaltres hem decidit fer amb vostès? No, oi? Doncs nosaltres sí. I el que diem nosaltres, és. I el que diuen vostès, no és. Aaaah, haver estat Estat... Entenen el joc de paraules? Estat Estat... Ha, ha, ha! És que som bons, hòstia!

- Totalment.

- Per tant vostès entraran al Congrés dels Diputats per un lloc no previst i així despistarem la premsa. I amb aquesta hàbil maniobra mantindrem la xusma allunyada de vostès i ens estalviarem la seva mirada sempre molesta. La de la premsa i la pròpia de vostès mateixos.

- Perdonin una pregunteta... Vostès saben que existeixen uns aparells anomenats telèfons mòbils?

- Naturalment! Per qui ens han pres?

- Bé, doncs si són coneixedors d'aquesta circumstància, ara ve la pregunta que ja és per nota: els sona una cosa que en diuen twitter?

- Aquestes preguntes tenen com a objectiu menysprear-nos?

- No, més aviat situar la qüestió al lloc on és exactament, encara que alguns tanquin els ulls molt fort per no veure-la.

- A què es refereixen?

- Doncs, mirin, ja que disposen de twitter, quan tinguin un momentet, i si són tan amables, podrien entrar als comptes d’Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva?

- Nosaltres sempre tenim un momentet.

- Perfecte. I, què hi veuen?

- Uns vídeos.

- De qui?

- D’Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva.

- Fent què?

- Xerrant, opinant i comentant de la seva jornada d'avui al Congrés dels Diputats.

- NO POT SER! Ens estan dient que la xarxa està plena de vídeos de qui vostès no volien que hi haguessin vídeos parlant del que vostès no volien que parlessin?

- Doncs sí...

- Ai las! I, què creuen que ha passat?

- Doncs...

- Bé, ha passat que som a punt de creuar el primer quart del segle XXI. I resulta que vivim en un món on tothom té un aparell que fa fotos i grava uns vídeos que en un pim-pam poden ser vistos per tothom a tot arreu. O sigui, és possible que al Pol Nord hi hagi un esquimal pescant i que dos minuts després que els presos polítics hagin penjat el vídeo, ja l'estigui comentant amb una foca. No sabem si ens expliquem...

- Perdonin! Presos polítics, no! Són polítics electes presos diputats polítics de la credencial de la cosa.

- Com vostès vulguin, però prohibir als periodistes fer la seva feina per evitar que expliquin la realitat no ha servit de res. Això era així al segle XIX i al segle XX, però avui en dia les coses funcionen d'una altra manera. Som al segle XXI, encara que alguns ho desconeguin.