L'Espanya “progre” va dimitir de Catalunya. Els anomenats “artistes i intel·lectuals” d'esquerres no estaven obligats a implicar-s'hi, per descomptat. Ni a favor ni en contra. Però desistir com han desistit del tema els situa fora del tauler solidari per sempre més. A ells i a elles. Sobretot quan la cosa va passar de ser una discussió sobre si els catalans teníem dret (o no) a poder votar per marxar (o no) d'Espanya a ser una qüestió de drets, de vulneració de la llei i d'indefensió davant la maquinària repressiva, autoritària i arbitrària d'un Estat.

Quan tu t'has autoproclamat defensor de les causes més mundialment diverses, grinyola una miqueta que t'inhibeixis del que succeeix a la porta de casa teva. I grinyola tant que, per no quedar retratats, la progressia espanyola ha desaparegut de totes les causes. De la catalana i de totes les altres. És que ara resulta que no tenen res a dir ni de Trump, que seria el “dolent” perfecte per fer aquell tradicional antiamericanisme que usa la paraula “ianqui”. Ni tenen res a dir de l'auge de l'extrema dreta als països occidentals. I resten muts fins i tot davant la catàstrofe humanitària de la Mediterrània.

Als progres espanyols se'ls ha menjat la llengua una manada de piranyes. I una família de cocodrils afamats se'ls ha cruspit la maneta. I per això ja no signen manifestos ni per demanar un semàfor.

I ara que tenien una nova oportunitat de dir alguna cosa, insisteixo, a favor o en contra, tampoc han dit res. Ara que podrien haver aprofitat per afegir-se al manifest de diversos juristes (catalans i espanyols) demanant la llibertat dels presos polítics​ o per contrarestar-lo amb un antimanifest dient que no, que els presos polítics han de ser jutjats fins i tot per haver matat la gosseta Laika i hanquete. I que passin trenta anys a la presó. Doncs res.

I si ara vostè em pregunta la meva opinió sobre quina de les dues postures mantenen en privat, li respondre que ni idea. I que me'n guardaré prou de suposar què pensa algú. Ara bé, aquí només hi ha dues possibilitats:

1/ O bé pensen que els presos polítics han de ser condemnats per rebel·lió i sedició i pel que calgui, però no diuen res per por a perdre el favor d'una part del públic català.

2/ O bé pensen que els presos polítics han de sortir lliures demà mateix, però no diuen res per por a perdre el favor d'una gran part del públic espanyol i, sobretot, dels mitjans de comunicació que van pel món amb uns calçotets cinc talles petits i plens d'ortigues. Sobretot els mitjans de paper i els programes televisius matinals.

Sigui quina sigui la bona, aquestes dues possibilitats despullen una realitat: és molt fàcil solidaritzar-te amb les causes que no et poden perjudicar la butxaca i és molt difícil mullar-te quan fer-ho pot tenir conseqüències negatives. Fins i tot si ets un artista-intel·lectual i tens la vida solucionada.