Pobra. Molt. L'escenografia. Té molta més llum, claror i alegria un tanatori que el lloc triat avui perquè el president Quim Torra i el president Carles Puigdemont fessin la roda de premsa berlinesa.

Ha estat com quan vaig anar al zoo del Monte Igueldo de Donosti. Hi havia un pobre mico tan vell, tan cansat, tan trist... Em va transmetre una sordidesa tan gran. Em va mirar i amb els ulls m'estava dient el mateix que avui m'ha dit aquella paret grisa situada darrere dels dos presidents.

I, què me'n diu de la bombeta d'hotel decadent que il·luminava l'escena i que estava situada just a sobre del faristol? De l'única bombeta que il·luminava l'escena, per cert. El president que era a sota semblava la resurrecció de Jesús a la Passió. I el que quedava fora de la seva influència estava tan fosc que semblava un forat negre amagat dins d'un pneumàtic.

Era la bombeta d'un hotel d'aquells que tenen una moqueta on poden trobar-s'hi restes d’ADN de Jaume I. Una moqueta amb tants àcars que cada dia surt a passejar i torna quan es fa fosc perquè camina sola. Un hotel d'aquells on et serveixen l'esmorzar en una sala amb pudor d'humitat i on les taules tenen unes tovalles que quan t'hi recolzes, les mànigues del jersei són menjades per arnes afamades.

Una sala on, mentre et menges unes magdalenes seques de bossa i un croissant que va sortir del forn del 1983 (i que està pintat amb una substància enganxosa que et solda les molles als dits) i et prens un cafè amb color a pantalla de mòbil apagada, mires per la finestra i no veus l'exterior. I no el veus perquè els vidres estan plens de pols. Tanta pols que no es poden obrir les finestres perquè pesen una tona de pols cada una. I sort n'hi ha, perquè la sala dona a un pati interior que sembla el quart dia de la zona de lavabos d'un festival musical que dura tres dies.

No costava res haver anat al basar del costat de l'hotel i comprar-hi una bandera europea. Per omplir. I per enviar un missatge. I, de pas, haver pillat un tros de tela per fer un fons de color negre elegant.

No costava res haver llogat un micròfon i que els periodistes presents a la sala fessin les preguntes de la roda de premsa a través seu. Bàsicament perquè si tu muntes un acte perquè vols mostrar al món que Catalunya té un president a l'exili i que n'ha triat un altre amb qui compartirà la representativitat, a part de veure'ls (que no ha estat ben bé el cas), la gent que s'ho mira en directe ha de poder sentir les preguntes. SEN-TIR-LES. Les preguntes s'han de sentir. Potser al segle XIX no, però al segle XXI, sí.  

Ah, per cert, parlant de preguntes... Amb la premsa europea i alemanya allà, ni una sola pregunta sobre les famoses piulades i els no menys famosos articles que ja ens sabem de memòria. Ni sobre els absolutament desafortunats, ni sobre els que han estat trets de context i ni tan sols sobre els que estan apareixent les últimes hores i que van en sentit contrari al llegit i vist fins ara.

Serà que a Alemanya encara no hi ha arribat la campanya del “he dicho culo”. Consisteix que quan tu critiques algú perquè ha dit “culo” i tu ho fas dient “culo”, però també “caca” i “pedo” i “te voy a bombardear la caca, el culo y el pedo”, què vol que li digui, oi? Vindria a ser com la mirada del pobre mico que estava al Monte Igueldo.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat