Davant dels nostres nassos. El peix que es mossega la cua, també conegut com “la societat que preparava el fracàs escolar dels seus alumnes amb el fracàs escolar dels seus mestres quan eren alumnes”. No és una roda, no, és un ventilador. Cert que hi ha ajudat molt que cada cop que a Espanya hi deixa de manar un partit i n'entra un altre, patapam!, nova llei d'educació. I l'aproven sense consens amb l'altre gran partit, per tant neix amb data de caducitat. Perquè l'educació -també- s'usa com a arma política. Si continua aquest ritme, estan a punt d'aconseguir dues coses: 1/ Exhaurir les vocals i consonants per batejar lleis i 2/ Aconseguir un nom que necessiti un parell d'hores per llegir-lo sencer i sense fer-se un nus a la llengua. Prengui nota:

La LGE dels anys 70 del segle passat, la LOECE de la UCD de principis dels 80, la LODE del primer PSOE, la LOGSE del PSOE dels anys 90, la LOPEG del PSOE que se n'estava anant per primer cop, la LOCE del PP que arribava per primer cop, la LOE del PSOE que tornava a mitjans del dos mil, la LOMCE del PP que va venir després i, finalment, la LOMLOE de l'últim PSOE. Si tenim sort, la pròxima serà la LOKESEA.

Veient el temporal que venia, el 2017 van decidir comprar-se un paraigües anomenat PAP, Proves d'Aptitud Personal. Les ha de passar obligatòriament qui vulgui accedir als estudis de grau en Educació Infantil o Primària que imparteixen les universitats catalanes. Doncs bé, aquest any hi ha hagut un esclafit que s'ha endut el paraigües i el 50% dels que s'hi estaven a sota. Sí, perquè justament han estat la meitat dels aspirants els que no han superat la prova. És el pitjor resultat de la història i un descens de 12 punts en relació a l'any passat, quan el percentatge d'aprovats va ser del 63%.

El coordinador de la cosa, el senyor Josep Maria Cornadó, veient el panorama, ha retratat la realitat (imagino que instants després de recuperar-se de l'impacte): “els resultats són alarmants perquè mostren que els aspirants a mestres no tenen una base sòlida i cal fer una reflexió urgent del sistema educatiu”. I ha afegit que “els aspirants a mestre han de tenir una cultura general sòlida, una bona base, i pels resultats que hem tingut aquest any, no la demostren a la prova”. Però com que és molt bona persona i molt generós ha afegit “no dic que no la tinguin, dic que no la demostren”. Vaja, una miqueta com la mili, allò tan boomer que t'ocupava catorze mesos de la teva vida, i que quan marxaves et donaven una cartilla on hi posava “valor, se le supone”. Una manera de dir que no havies demostrat si en una guerra hauries estat a l'alçada del que s'esperava de tu, que és vessar fins l'última gota de la teva sang per defensar el que uns senyors amb moltes medalles han decidit que cal defensar front uns altres com tu que són a l'altra banda de la trinxera i que s'anomenen “enemics”.

Ara algú podria dir que la culpa d'aquests resultats és de la pandèmia. Sí esclar, i que el gos va menjar-se els deures d'aquest 50% de suspesos. Però si tu vols estudiar Magisteri i has de passar unes proves sobre competència comunicativa i raonament i competència logicomatemàtica per poder demostrar que tens les aptituds necessàries per fer de mestre i no te'n surts, vol dir que et falla la base des de fa anys, no aquests últims mesos.

No cal ser Corea del Sud amb la pressió inhumana que hi ha allà sobre els estudiants, però podríem ser Noruega. Per exemple. El sistema educatiu no funciona. I quan això passa, la culpa és de tothom. Dels que fan les lleis, dels mestres i de la societat. I dels sindicats, que haurien de començar a fer molta autocrítica (però MOOOLTA de molta i més!). Però també dels pares (i les mares). Perquè entre tots som en una roda perversa on els pares no saben educar els seus fills perquè ells no van ser educats a l'escola, perquè els mestres que havien de fer-ho no havien rebut una bona educació a la seva escola. Un desastre total que cal començar a solucionar ara per començar a veure els resultats d'aquí 20 anys. Però, esclar, en un món on estem pendents en el titular d'aquí deu minuts, qui pensa en d'aquí 20 anys, oi?