Mentre vostè llegeix aquesta peça, al seu voltant el món està canviant. Davant d'aquesta realitat, quan acabi de llegir-la, té dues opcions: 1/ Seguir com si tot continués igual i fent les coses com les ha fet tota la vida o 2/ Observar què ha passat i intentar adaptar-se a la nova realitat. Doncs bé, si -per coses que de vegades passen a la vida- vostè fos el PP i pretengués guanyar les pròximes eleccions a Espanya, optaria per la primera possibilitat. Sense dubtar-ho.

Casado i Cuca Produccions acaba d'estrenar un remake de “Es triste robar, però más triste es pedir firmas contra l'Estatut”. Es tracta d'una adaptació de la clàssica història protagonitzada per un Mariano Rajoy que va creure que la millor manera de derrotar el PSOE era demanar firmes “contra Catalunya”. Que, realment, eren contra la reforma de l'Estatut, però servidor de vostè va sentir amb les seves pròpies orelles com en una taula petitòria situada al barri de Salamanca de Madrid, un senyor que de petit va fer un Obèlix -però en comptes de caure a la marmita de la poció màgica va caure en un pot gegant de gomina- demanava “es aquí para firmar contra Catalunya”? I la resposta que va rebre va ser: “Sí, sí, es aquí”.

Quinze anys després són allà mateix. Aquest cop la bitxa no és un pacte del qual el PP de Madrit (concepte) el va obligar a esborrar-se al PP català, destruint el “gir catalanista” aznarià. Aquest cop l'anatema no és una reforma que va votar el poble de Catalunya, va ratificar el Congrés dels diputats espanyol i va sancionar... EL REI! Quinze anys després el PP ha decidit seguir aquell camí dissenyat per Federico Trillo, qui fou enviat d'ambaixador a la Gran Bretanya sense saber anglès, i consistent en convertir els tribunals en la tercera cambra legislativa. Ara amb els indults als presos polítics.

Que, llavors, la gent va votar majoritàriament uns partits que va fer unes lleis que no ens agradavenn? Doncs recurs al Constitucional, al Suprem, a la Junta Electoral, al Comitè de Competició de la Federació de futbol o al President del pàrquing del seu edifici. Tant li fot. Que, ara, estem per la humiliació i la destrucció de l'enemic? Doncs es fa servir la mateixa plantilla, i tema resolt. I, com que quan manem col·loquem als nostres molt nostres i quan no manem bloquegem els nomenaments, no fos cas que ens en col·loquessin algun que no fos dels nostres, les sentències sempre ens van a favor i la banca sempre guanya. Que és del que és tracta.

Tant se val que l'estratègia provoqui una trencadissa social i política impossible de reconduir. Com que el “a por ellos” sempre acaba funcionant a curt termini, gas a fons. I els que vinguin darrera, ja s'espavilaran. Si avui mateix pots tenir un bon Bárcenas que et gestioni uns temes i un màster guanyat a la tómbola del “a por otro, a por otro, a por otro perrito piloto”, per què has de pensar en demà? De fet, pensar en demà és de covards. I si un cop has arrasat amb tot, a pesar de que alguns dels teus diguin que el que has fet ha estat un error, com van fer José Manuel Garcia-Margallo o Xavier Garcia Albiol temps després de les signatures contra l'Estatut, a tu se te'n refot. Perquè ja no hi ets. I aquí ningú passa comptes amb els despropòsits del passat.

Ah per cert, i molt important, els que governen només per la meitat de la societat sempre són els altres. Només faltaria!