Definició casolana de polític: “persona que ha d'aplicar el sentit comú per no generar més problemes dels necessaris”. A partir d'aquí, la feina dels polítics és intentar aconseguir el poder. I per aconseguir-ho han deixat de tenir valor les regles del joc basades en una certa moralitat, l'ètica i la veritat. I cada cop regeix amb més força el tot s'hi val. I com pitjor, millor.

I, sí, la cosa va de la torrentada de barbaritats que s'han escrit i s'han dit avui sobre les detencions realitzades per la Guàrdia Civil al Vallés. I no, la peça no va del contingut de la noticia, perquè tot i que des del primer moment tinc una opinió formada sobre el tema, considero que és prudent esperar a veure si es confirma definitivament, o no, que som, o no, davant d'un altre cas Tamara Carrasco i Adrià Carrasco.

Entenc que vivim en un món on hi ha molta pressa en desqualificar l'enemic. Sóc conscient que la tendència és que si en aquest precís instant pots qualificar de terrorista algú a qui vols despullar de qualsevol forma humana i presentar-lo com un amoral a qui cal destruir, no esperis a que passin cinc minuts. Sí, sí, i també sé que un dels ingredients fonamentals de l'actual recepta mediàtica és difamar als que pensen el contrari que tu per posar calents als teus, ja que no pots posar-los calents de cap altra manera. Perquè, per no tenir, no tens una sola idea que els pugui posar calents per res. Ni tens idea de res. És que ni idea ni tan sols de com es fa un cafè de càpsula.

Aquesta és la trista realitat però, homes i dones del meu cor, una miqueta de decòrum i de pudor neuronal. No pot ser que, obcecats per la possibilitat de poder continuar la destrucció de la reputació del monstre a qui cal odiar per poder refermar-se, escriviu una cosa en una piulada i hagueu d'esborrar-la al cap d'una hora. Homeeeeeee! (i donaaaaaaa!).

Podria posar diversos exemples, però em quedo amb un que m'ha interessat molt. Mirem-nos dues piulades que l'equip de xarxes de Ciudadanos han publicat aquest matí amb 41 minuts de diferència:

Arrimadas 1

Arrimadas 2

La primera, la de les 11.08, ha estat esborrada i ha estat substituïda per la segona. ¿Què, comparem les diferències existents en un i altre text? Al primer “comandos separatistas” i al segon “radicales separatistas”. Per si de cas. Al primer “habrían estado organizando acciones violentas con explosivos”, al segon “podrían haber intentado fabricar precursores de explosivos para cometer acciones violentas”. Important matís. I tot en condicional. “Habrían estado” i “podrían haber intentado”. Sí, i Halle Berry podria haver estat interessada i podria haver intentat fugar-se amb mi a Costa Rica. I miri, no. Podria haver molt, però al final no ha pogut res.

I si al final el tema de l'escamot Dixan 2.0 queda en no res, què? ¿No hauria estat més prudent publicar un altre tipus de text, sobretot tenint en compte el “habrían” i el “podrían”? I ja no per responsabilitat social sinó per evitar al màxim el risc d'acabar fent el ridícul.

Però esclar, si al final no passa res, als de l’“habrían” i el “podrían” tampoc els passarà res. Políticament parlant. El més desmoralitzant de tot plegat és que estem creuant totes les línies i ni passa res ni ningú demana responsabilitats davant tanta estultícia argumental.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat