Marchena ha dit “Visto para sentencia. Abandonen la sala” i la imatge del judici ha desaparegut de les nostres pantalles. Per sempre. Ja està. S'ha acabat. El judici ja és passat. Ja forma part de la història del país i de la particular història de cada un de nosaltres. “Com vas seguir el judici?”, ens preguntarem els uns als altres d'aquí uns anys.

Han estat quatre mesos veient la taula dels que declaraven i als que la sala sentia “con sumo agrado”. Han estat més de 50 sessions amb els quatre bancs dels acusats posats de tal manera que semblaven una vagoneta de la muntanya russa. I al seu voltant el tribunal, els fiscals, l'advocacia de l'Estat, l'acusació particular exercida per un partit d'ultradreta i franquista i els advocats dels presos polítics. Tots ja eren com de la família. Mirar el judici s'havia convertit en una rutina. Tant, que més d'una persona m'ha comentat que l'enyorarà.

Hem tingut temps per observar tots els detalls de la sala i el nostre cervell ha retingut aquell to general de colors amarronats i avinats. I aquell marbre de la paret del darrera de l'excel·lentíssim tribunal que barreja gris clar i fosc, una cosa com verdosa i un aire a color coure. I la catifa de goma del terra, tan horrorosa com poc comentada, i que estava situada als laterals dels bancs dels acusats.

Però sobretot hem vist als 9 presos polítics. Des que havien entrat a la presó només havíem vist la famosa foto dels 7 homes a Lledoners i d'elles no havíem vist cap imatge. Era quan ens preguntàvem si farien bona cara, si estarien més prims o si els notaríem molt canviats. I ara els hem estat veient cada dia. I els hem sentit parlar dos cops. I els hem vist prendre notes, i riure, i xerrar, i comentar la jugada, i badallar, i fer cara de cansats, i d'emprenyats. Eren a la presó però nosaltres els vèiem cada dia una estona. I els teníem amb nosaltres.

Els vèiem a la TV i semblava que eren al menjador de casa. Mirant-los pel mòbil, crèiem compartir amb ells el seient al tren. Seguint-los per l'ordinador, esmorzàvem junts a la feina. Contemplant-los per un monitor, fèiem esport conjuntament al gimnàs. I tenint-los a la tauleta, aprofitàvem per dinar plegats. Però a partir de demà deixarem de veure'ls durant un temps. Sí, en Quim Forn torna a casa divendres per assistir al ple de l'ajuntament de BCN, tornarà a marxar dissabte i possiblement retornarà la setmana vinent ja amb tota la resta. I d'aquesta manera podrem tornar a dir-los bona nit a tots gràcies a en Joan que ha convertit el desig en el seu congnom. I ells ens respondran. Però la seva imatge desapareixerà de les nostres vides. Estarem un temps sense veure'ls. A no ser que l'Estat opti per intentar començar a solucionar les coses i decreti la seva llibertat a l'espera de la sentència. Ei, que tampoc seria res estrany, eh. Els del cas La Manada i els del cas Blanquerna, tot i estar ja condemnats amb sentència ferma, si ara mateix els ve de gust poden estar-se fotent una cerveseta fresqueta davant del mar mentre esperen la resolució dels recursos.

Sí, perquè ara la pilota és a la teulada de l'Estat. A Madrit (més concepte que mai) han de decidir com afronten la qüestió catalana 2.0. Com em va dir una persona amb responsabilitats al Govern del PP amb els quals “empezó todo” i partidària d'intentar la via “dialogada”: “No podem fer desaparèixer més de dos milions de persones”. I és exactament això.

Espanya ha de decidir quants centenars de milers de catalans suma als centenars de milers que ja ha perdut per sempre. La sentència de l'Estatut, la qüestió catalana 1.0, ens ha dut fins on som ara. Tot el que ha succeït després és conseqüència d'aquell immens error parit per guanyar quatre putos vots. Depenent de com sigui la sentència de l'escarment al Procés, pot passar allò però multiplicat per desenes de milers perquè hi ha presó pel mig.

Segons quina sigui ara la resposta de l'Estat pot passar com de vegades passa a les immenses extensions de gel dels pols. Se sent un enorme soroll i una esquerda ja existent s'obre espectacularment, donant pas a una esquerda encara més gran que ja fa irreversible que, més d'hora o més tard, un immens iceberg se separi de la gran massa de gel. I se'n vagi aigües enllà. Per sempre.

De l'Estat depèn crear definitivament un iceberg que en comptes de dir “Adéu Pol Nord!” digui “Adéu Espanya!”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat