L’1 d'octubre, el govern espanyol va fer un ridícul espantós. I, de rebot, l'hi va fer fer a l'Estat. Després de mesos dient que no hi hauria urnes, ni paperetes, ni gent votant, ni referèndum, aquell dia va haver-hi les quatre coses. I, quan van adonar-se de la realitat, van decidir usar la violència de manera selectiva enviant els piolins a certs pobles i a certs col·legis buscant les imatges que vam veure aquell matí.

La prova va ser Sant Julià de Ramis, el lloc on havia de votar Carles Puigdemont. Els mitjans, inclosos els internacionals, sabien que allà es produiria la imatge del dia. I per aquest motiu hi havia desenes de periodistes i, sobretot, de càmeres. I al Gobierno no només no li va importar que tothom veiés les carregues, sinó que, precisament, aquella era la imatge que volia enviar als catalans, per escarmentar-los, i als espanyols, per demostrar que tenia la situació controlada i que, efectivament, era un “a por ellos, oé!”. Però no van saber calcular l'efecte bumerang i com aquelles imatges van impactar en certs despatxos. I llavors ells mateixos van provocar-se el segon ridícul del dia, el de la retirada. I això va generar el tercer ridícul del dia. La gent no només estava votant en unes urnes que els serveis secrets d'un dels països més importants de la Unió Europea ni havien ensumat, sinó que hi havia més de dos milions persones amb una papereta a la mà i ells no estaven fent res per evitar-ho. Després d'haver dit que ho impedirien i d'haver-ho intentat amb un fracàs estrepitós. Però encara faltava un ridícul. El quart. Molta gent que tenia decidit no anar a votar, veient les imatges de les càrregues, veient com pegaven als seus veïns, als pares dels companys d'escola dels seus fills, al botiguer de la cantonada i al cambrer del bar on va a prendre el tallat, va decidir agafar la papereta i procedir. Molts per votar que no. I molts més per acabar votant que sí.

Ara el Gobierno, i de rebot l'Estat, sap que no es pot permetre un altre ridícul mundial consistent en un Carles Puigdemont apareixent aquest dimarts al Parlament. Per això fa dies es dedica a revisar maleters de Seats Panda, per això ens avisa que controlen tots els ultralleugers que circulen pel cel europeu (m'imagino que els drons també), per això vigila les bodegues dels vaixells que atraquen als ports i per això revisa les clavegueres pròximes al Parlament.

És propaganda, naturalment. Per poder dir que les seves grans mesures de control han evitat la vinguda de Puigdemont. Sense adonar-se que, de vegades, per evitar fer el ridícul d'un Puigdemont investint-se pots acabar fent el ridícul de mostrar imatges d'uns pobres policies morts de fred mirant si les famílies que baixen tabac d'Andorra han amagat Puigdemont al lloc de la roda de recanvi o com uns altres saluden les rates del subsol de la Ciutadella de BCN.

És allò de ser en un vaixell que fa aigües. Que quan amb una mà tapes un forat, apareix un altre forat. I quan el tapes, n'apareix un altre. I digui'n forats, digui'n ridícul.