Primer, els periodistes vam començar a sobrar a les guerres. No fos cas que algú expliqués la veritat en comptes de la propaganda. Després vam sobrar en política. Pel mateix motiu. I van inventar-se les compareixences sense preguntes, una manera molt simpàtica de no donar explicacions i d'evitar moments que podien desmuntar la versió oficial de qui no té respostes.

I ara s'han inventat el comunicat-reportatge ofert en un canal de pagament. Cling, cling, sisplau, passin per caixa.

L'honor de protagonitzar la primera prova del que sembla ser que serà la comunicació del futur ha estat Antoine Griezmann i el seu La decisión. Un títol que és el més ben trobat de tot plegat perquè, efectivament, es tractava de comunicar una decisió: si es quedava a l‘Atlètic de Madrid o venia al Barça. I ja està. No hi havia res més. I això està dit en dos segons: “Em quedo” o bé “me'n vaig”. Però el publireportatge vestit de documental durava més de mitja hora. O sigui, que hi sobrava més de mitja hora menys dos segons.

Per tant, durant més de mitja hora menys dos segons, els espectadors van poder fruir del que és la buidor i el desinterès. Sí, esclar, perquè si interessava el sí o el no i no hi havia res més a pelar, tot el que no fos això era accessori i innecessari. Era palla i farciment per justificar el cling, cling. I el pitjor és que hi assistien sense saber quines eren les regles del joc. Els havien dit: “Miri's això que aquí el xicot dirà què pensa fer”. I van passar 5 minuts... 10... 20... i allà no hi succeïa res... 25... 30... i per fi: “Em quedo”. Ah, molt bé, doncs en vida seva, xicot. Gràcies per fer-me llençar a la brossa 35 minuts de la meva vida sense previ avís. I pagant.

I això, és bo o és dolent? Em refereixo al publireportatge vestit de documental. Miri, la qüestió és que això és. I cada cop ho serà més. Els futbolistes són una marca unipersonal convertida en negoci per a molta gent: el mateix jugador, els representants, els advocats, les marques que el contracten com a imatge seva, els propietaris dels drets de les imatges, els clubs... I amb tants calés en joc no estem disposats que un ajuntalletres vingui a aixafar-nos la guitarra, oi?

Un dia van desaparèixer els periodistes dels vestidors, després dels desplaçaments, ara de les entrevistes, aviat de les sales de premsa i acabarem, com ja ha passat amb el reportatge de Griezmann, que per tenir la declaració d'un jugador hauràs de pagar. Perquè un futbolista dient que els partits duren 90 minuts genera negoci. I si vols sentir-lo dient-ho, paga. És el futur.