Sí, sí, fa 24 hores que no paro de pessigar-me totes les meves parts toves. I fins i tot alguna de dura. No ja per comprovar si això és un somni, sinó directament per confirmar que no estic mort i això ha succeït, sí, però durant el meu camí cap a l'infern i com avís del pa que hi donen allà.
I, què és aquest “això” a què he fet referència un parell de vegades? Doncs això:
Què, impacta, oi? Sí, és el pequeño Nicolás, o el petit Nicolás, al programa FAQS de TV3 de dissabte passat lluint un llaç groc. Expliquen que la Pilar Rahola se'l va trobar pels passadissos de la tele i li va dir que se'l posés. I qualsevol li diu que no a la Rahola, oi? Total, que ell que havia anat a parlar del seu nou partit polític anomenat Influencia Joven (IJ) va acabar amb un llaç groc a la solapa, afirmant que se'l posava perquè estava “a favor de la llibertat d'expressió” i argumentant que “pot semblar una broma que me l'hagi posat, però defenso tots els joves”.
Naturalment, els presos i les preses estan molt agraïts pel gest, sobretot perquè els ha dit joves. I això anima molt quan has d'enfrontar-te a l'aparell politicojudicial espanyol. Però anem pel gest, pròpiament dit.
Que en Nicolás es posi el llaç explica tant com funciona el sistema mediaticopolític, però tant. Ell va anar-hi a parlar del seu llibre i si calia posar-se un llaç groc, se'l posava. I si hagués hagut de menjar-se un plat de cucs arrebossats, se'ls hauria menjat. I si hagués hagut de dir que era trotskista, cap problema. Hem frivolitzat tant la política, l'hem convertit en un espectacle de pagui una barra i li regalem un roda de molí, i l'hem infantilitzat fins a nivells tan còsmics que 1/ li donem bola a un personatge com el pequeño Nicolás, un Lazarillo de Tormes del segle XXI, perquè diu que vol fer un partit i presentar-se a les eleccions europees i 2/ un cop allà, per estar a l'altura del despropòsit global, ell va i es posa un llaç. I ho justifica amb uns arguments que no tenen res a veure amb la intenció que hi ha darrere de dur el llaç.
El següent pas és organitzar una taula rodona amb el senyor Pequeño, en Karl Jacobi i en Josep Bou Vila Costa Font Barceló Fontarnau Pujals Sendra Soler Berenguer Solà i Puigdesens. I mentre parlen de mecànica quàntica i de la teoria de les supercordes pararien de tant en tant per cridar “Llibertat presos polítics” seguint el ritme que marqués Manolo el del Bombo sota la batuta vocal de Leonardo Dantés.
Entenc que, com que en Pequeño fa les coses molt convençut i no com a “postureig” per caure simpàtic durant cinc minuts, seguirà duent el llaç. També quan passegi pel barri de Salamanca de Madrid. Estaria bé fer-li un reportatge a veure quines reaccions genera. I després acompanyar-lo a l'hospital.
I també entenc que aquesta aposta decidida a favor del llaç continuarà en el temps i en lluirà un de ben gros a la pròxima gala dels Goya, on les seves conegudes habilitats per colar-se on calgui, li permetran acabar-hi de presentador. I d'aquesta manera, ja que cap dels progres presents a la gala d'aquest any va atrevir-se ni amb el llaç ni amb res, de res, potser a la de l'any vinent tenen una excusa per mostrar la seva vessant de compromís i reivindicació. I tot gràcies al petit Nicolás.