Es diu José Manuel Rodríguez Uribes i és el nou ministre de Cultura del Govern Sánchez-Iglesias. I, com tothom, té un passat. Com el van tenir altres ministres que van haver de plegar per culpa d'aquest passat. El del senyor Rodríguez Uribes a twitter és força interessant. Però abans d'analitzar-lo, mirem-nos com ha decidit aquest senyor gestionar el seu passat.
Al primer quart del segle XXI tots som esclaus del que un dia vam piular, de la foto d'una festa salvatge que algú va penjar a facebook sense que ho sabéssim (o sí), o d'aquell comentari sobre aquell imbècil integral que anys després, ai las, és el nostre nou cap. Per tant, ell sabia perfectament que si el feien ministre algú rescataria les piulades que vostè ja ha pogut veure si ha clicat l'enllaç d'unes quantes línies més amunt i que més endavant seran comentades. I tot i així ell ha decidit que, endavant. Per què? Se m'acudeixen tres raons: 1/ Sabia que les rescatarien igualment encara que les esborrés i llavors hauria de sentir-se allò de... “què es pensava, que no ens en adonaríem, o què?, o 2/ No les ha esborrat perquè considera que no té motius per fer-ho. És a dir, està totalment d'acord amb si mateix, o 3/ No només està molt d'acord amb si mateix sinó que vol que sapiguem que ho està. Seria com la seva carta de presentació: "Mirin, aquest sóc jo, algun problema?".
Dit això, comentari de text de piulades del nou ministre, de més antigues a més actuals. Comencem per una del 16 de setembre del 2014 i que venia a tomb d'aquesta informació de El Mundo:
Rodríguez Uribes aprofita per carregar contra Margallo, però també contra Oriol Junqueras, que a la peça no hi apareix ni tan sols citat...
Quin problema tenia l'actual ministre amb Junqueras? Bé, en tot cas és una crítica des de la suposada equidistància i se sobreentén que si critica Margallo és perquè aquest proposa aplicar el 155 com a solució al conflicte. Problema: tres anys després ell aplaudia que el govern de Mariano Rajoy apliqués el 155:
Pocs comentaris mereix la seva opinió sobre els presos polítics i els exiliats i els que opinen que a Catalunya hi ha presos polítics i exiliats. I mereix pocs comentaris perquè és prou evident i es comenta sola:
I, finalment, una incursió en la síndrome que anomenaríem “Españaglobalismo”, o la manera aquella d'anar pel món cridant arreu, a totes hores i molt fort que Espanya és una gran democràcia homologada i bla, bla, bla:
El dubte, que resoldrem les pròximes hores, és com afrontarà el senyor José Manuel Rodríguez Uribes l'aparició d'aquestes piulades. Farà com si res o en dirà alguna cosa? I si opta per l'opció B, es refermarà en les opinions o dirà que ara ho veu tot molt diferent i que allò va ser fruit d'un moment d'obcecació?
Postdata: Per cert, pleguen ministres que ni sabia com es deien i ara que van apareixent els noms dels nous, noto que el meu cervell no fa cap esforç per recordar el seus noms. És greu doctor?