Operació Catalunya, el contraatac

Aquesta ha estat la setmana en que el Parlament ha viscut la compareixença de dos periodistes de Público que van explicar com funcionen les clavegueres de l'estat. I ha estat la setmana en que no ha passat absolutament res. De res.

Era qüestió de temps que, des de l'unionisme mediàtic, intentessin crear un relat paral·lel per contrarestar l'impacte aconseguit, al menys a Catalunya i en segons quins mitjans, per Patricia López i Carlos Enrique Bayo. És el fenomen que podríem anomenar de les línies paral·leles (per cert, hi ha mitjans catalans que encara avui no han dedicat una sola línia al tema).

El fenomen de les línies paral·leles consisteix en que davant d'un relat que perjudica la ideologia que intentes inocular amb la teva línia editorial, tu crees un relat paral·lel que serveixi de resposta. Però no rebatent els arguments que desmunten el teu relat sinó amb l'"i tu més". Que diuen que jo vaig matar Chanquete? Doncs vostè va matar els Marquesos d'Urquijo (Nota de l'autor: les referències usades han estat posades a propòsit buscant una complicitat generacional). Ara bé, cap explicació del meu assassinat de Chanquete.

Sé que ara és una miqueta feixuc llegir tot el text que l'adjunto, però crec que és necessari fer-ho per tenir una visió del que és el contingut, el to i els arguments creats per obtenir aquest relat paral·lel. Primer el titular, que ja deixa clar que els dolents i els que actuen amb impunitat són els altres:

I, a partir d'aquí un relat on els altres són totalment dolents, perversos, mentiders, manipuladors i actuen amb una total i absoluta il·legalitat:

El Mundo també s'apunta a la festa

Però el més interessant de la resposta és que tots els mitjans que l'han “comprat”, han usat els mateixos arguments. I això, evidentment, vol dir que l'origen és el mateix. Algú ha creat un relat paral·lel i l'ha distribuït entre la clientela destinada a reproduir-lo.

I entre aquests mitjans, un que va ser citat repetidament a la compareixença parlamentària de dimarts. Publica el relat que intenta crear l'espai comunicatiu paral·lel, però sense haver explicat anteriorment el relat que ara intenta tapar. O sigui, el pobre lector del mitjà es troba amb una història de la qual no en sap l'origen, perquè no li han explicat, i, per tant, no entén res. Realment llegir el diari cada dia és més complicat, no troba?

L'atemptat de Manchester no va ser la noticia del dia

Serà per l'hora en que va succeir, o serà perquè era Manchester i no una ciutat com París o Londres on totes les cadenes de TV i de ràdio hi tenen algú a qui poder entrar per telèfon, o serà per una terrible sospita que em volta pel cap, però l'atemptat terrorista a la sortida del concert d'Ariana Grande no va aturar la programació habitual dels mitjans com si que ha passat altres vegades. I l'endemà l'atemptat no era la noticia d'obertura en molts dels mitjans que en altres atemptats van parar-ho tot per informar durant hores. Com per exemple, de l'atemptat de Niça.

I, quina és la meva sospita? Que patim una sobresaturació. En un món on cada dia ens cau a sobre un paquet d'entreteniment que passa per ser informació i que pràcticament no podem consumir pel volum de material que conté, al final només ens motiva la novetat. Voldria pensar que això no és així i que potser també hi ha una part d'autodefensa, de dir: “és tan horrible que faré veure que no ha passat", però em temo que no.

Em temo que ja ens hem acostumat als atemptats terroristes indiscriminats al cor d'Europa perquè han deixat de ser novetat. I, com que no ens informem sinó que ens entretenim, l'Impacte del que ja hem vist no ens provoca curiositat i, per tant, deixa d'interessar-nos. Per entretenir-nos necessitem nous estímuls. És terrible, sí, però és allò de "aquesta pel·lícula ja l'he vist i vull veure la nova". Insisteixo, voldria pensar que això no és així, però no tinc arguments que m'ho desmenteixin. Ara mateix un atemptat a Manchester ja va al mateix paquet que un a Islamabad.

Això sí, la frivolitat no la perdem mai. Sobretot. La banalització insultant que no falti. Aprofitem qualsevol barbaritat per fer coses molt estranyes:

Converteixen l'heroi anònim en un producte de consum

Potser aquest cas que l'explicaré ara confirma les meves sospites sobre els nous estímuls que necessitem per seguir consumint informació. De sobte apareix un terrible virus informàtic que ens diuen que acabarà amb mig món. Mig món dels ordinadors. Tothom en parla, és el gran tema, però la noticia desapareix a tota velocitat. El seu lloc l'ocupa la història de l'heroi anònim que va acabar amb l'amenaça. Un noi desconegut que des de casa va salvar milers de desvalguts consumidors informàtics perquè se li va encendre una llumeta i va trobar la solució que els millors experts havien estat incapaços de trobar.

Una noticia positiva que ens fa somniar amb la possibilitat de que nosaltres algun dia potser també ens convertim en famosos per casualitat. La història perfecta per consumir i no la del virus, que ens fa por i no ens fa feliços.

I llavors arriba la segona part. Els diaris sensacionalistes es dediquen a perseguir al pobre xicot fins aconseguir publicar el seu nom, la seva adreça i la seva vida. I els diaris “seriosos” publiquen el mateix que els diaris sensacionalistes, però acusant els sensacionalistes de perseguir el pobre noi:

O sigui, jo explico tot el safareig del barri mentre em dedico a criticar la gent que fa safareig al barri. Interessant

Una altra enquesta que no ho era

Acostumo a no creure'm cap enquesta que coincideix exactament amb la línia editorial del mitjà que la publica. Una cosa diferent són les enquestes que diuen una cosa i el mitjà les maquilla tant que fa un titular totalment oposat al resultat real. I després hi ha les enquestes que no ho són. llegint aquesta peça crec que queda clar al que em refereixo...