I ara què? Hem vist com, davant del nostres nassos, l'anomenat cas dels “Nou de Lledoners” es desfeia com un bolado i es permetia que això passés. El mateix dia del judici, la fiscalia retirava les acusacions de desordres públics contra sis dels nou encausats, però mantenia les d'atemptat contra l'autoritat i desordres públics contra els altres tres. I això a pesar que ni un dels Mossos denunciants que van anar a declarar va poder identificar cap dels acusats com les persones que ells deien que els havien agredit durant el trasllat dels presos polítics de Lledoners a Madrid. Com tampoc no van poder aclarir qui havia col·locat les barricades. De fet no havien vist ningú, ni van presentar cap prova de res. I avui ha sortit la sentència. Absolució de tothom.  

I torno a preguntar, i ara què? Ja fa massa cops que veiem persones jutjades en base a una acusació que no se sosté per enlloc i que davant del tribunal queda en no res al cap de 30 segons de començar la vista. Escolti, instants després que els Mossos afirmessin haver estat agredits per una sèrie de persones, no era possible comprovar la consistència i veracitat de les acusacions i resoldre la qüestió? ¿Cal tenir, en aquest cas a nou ciutadans, pendents de si són condemnats o no per uns fets sobre els quals no existeix cap prova que demostri la seva participació? ¿Hem de perdre temps i diners de tots en una cosa que només serveix perquè nou persones hagin de pagar-se de la seva butxaca advocats i procuradors i, sobretot, passar una llarga mala estona sense tenir cap garantia de rebre una sentència ajustada al dret normal sinó en aplicació del dret penal a l'enemic? Ah, i sobretot que la seva cara i els seus noms apareguin a tots els informatius. I assenyalats com a perillosos malfactors.

Bé, doncs sembla que sí, que l'estratègia -massa repetida- és acusar aleatòriament ciutadans i jutjar-los sense cap prova. Per escarmentar-los. A ells i a la resta. Aquella frase tan franquista de “Nen, no et fiquis en problemes. Tu no et signifiquis” ara s'ha convertit en un “Nen, no et manifestis, que acabaràs jutjat i, segons com, a la garjola”. Perquè, es diu molt poc però en aquest moment a Catalunya i a Espanya, i per la via de les acusacions inventades, s'està vulnerant d'una manera flagrant el dret de manifestació de les persones. Començant per Tamara Carrasco i acabant pels Nou de Lledoners.

Però el més complicat de gestionar de tota aquesta història és la credibilitat de dues institucions que aquí han relliscat i que, si no s'actua amb exemplaritat, cauran globalment en el descrèdit de la majoria de la ciutadania. Ja havien aconseguit que no ens creiem ni confiem en la justícia, ni en el CNP, ni en la Guàrdia Civil. I ara, què? Tampoc en els Mossos ni en la Generalitat? L'actitud dels policies que van acusar als Nou de Lledoners taca tot el cos. També la dels milers de Mossos que fan bé la seva feina. Si els seus responsables fan veure que no ha passat res, els efectes seran demolidors i mai més ens creurem cap denuncia. I això no seria gaire recomanable perquè, recordo, en una societat democràtica la policia són els bons i la seva feina és protegir-nos dels dolents.

I pel que fa a la Generalitat, ja entenc que la llei diu que han de defensar els seus treballadors i bla, bla, bla, però reitero una frase ja escrita més amunt: Escolti, al cap d'un moment que aquests Mossos van afirmar haver estat agredits, no podrien haver comprovat la veracitat de les acusacions? I aquí també cal una explicació. I unes excuses. Públiques. Pel bé de la institució. Perquè la credibilitat es guanya sent creïble i assumint els errors.