Hi ha molts tipus de pactes. A favor, en contra, de rebuig, de suport... El que ens ocupa va d'unir-se per dir que no rebràs el suport d'altri, però resulta que aquest altri et pot donar el suport sense donar-te’l. I és que els partits indepes que aspiren a tenir representació al Parlament a les eleccions de diumenge han signat un document en què es comprometen que “en cap cas es pactarà la formació de govern amb el PSC”. El que no diu el document és que tu pots formar un govern gràcies a que el PSC s'abstingui al ple d'investidura. Per exemple. I deixant fora d'aquest pacte algun o alguns partits indepes. Per exemple. Per tant, és un document sobre el qual hi podria ploure. I ja se sap com queda el paper quan li cau aigua, oi? Efectivament, mullat.

Trobo que el més interessant de tot això del document és el fet de signar-lo. Fer-ho físicament, vull dir. Sembla que si signes una cosa, la cosa en qüestió té més credibilitat. Oblidant la quantitat d'acords pretesament indestructibles que se'ls ha endut una bufada de hàmster. En tot cas, haver de signar un paper per una cosa com aquesta vol dir que la paraula ja no té valor. I menys en campanya. Fa dies que tots els partits indepes, sobretot Esquerra -que és a qui tots miren fixament en aquesta qüestió- diuen que res de fer govern amb els socialistes. El problema és que ells (i elles) saben que sabem que les promeses electorals i, en general, tot el que diuen en campanya, inclòs el programa, té la mateixa credibilitat que la forma física d’Umtiti. Per tant, perquè ens ho creguem, han de signar-ho. I ni així. Estem massa escarmentats.

Perquè la campanya ho accepta tot. Fins i tot això de Pablo Casado i l’1-O. Va dir-ho dimarts a Can Basté (RAC1) i, un cop més, s'ha produït l'efecte pluja però al revés. De la mateixa manera que quan plou a Madrid l'endemà plou a BCN, quan a BCN hi passa alguna cosa que al Madrit (concepte) més hooligan pot servir-los per seguir instal·lats en la Zona Nacional, la piula esclata als dos dies. És l'espai de temps necessari perquè travessi els Monegros.

Som en campanya i Casado deu tenir enquestes que li diuen que els vots de VOX ja els ha perdut per sempre. I inesperadament ha aparegut disfressat d’Aznar de mitjans dels anys 90. Ja sap, allò de “parli'm en català que és una llengua molt bonica”, invertirem sense parar tot el que no s'ha invertit des de fa anys i vam dir que invertiríem perquè toca i aquest cop, en comptes de recitar Gimferrer, amb una revelació bomba: “L’1 d'Octubre jo era portaveu del partit i no vaig sortir a parlar perquè no estava d'acord amb com s'havia afrontat la situació ni amb unes imatges de càrregues que s'havien d'haver evitat”.

Quan ho vaig sentir em vaig emocionar. Molt. Em queien llàgrimes com gambes de Palamós i de Vilanova. O com llagostins de La Ràpita. Llàstima que va ser, precisament, el govern del PP, el govern del partit de Casado, qui va optar per carregar amb una violència desproporcionada contra els indepes que volien votar per demostrar-los qui manava, per escarmentar-los i per enviar-los el missatge de que mai s'asseurien a negociar res. I llàstima que va ser Casado qui va imposar la línia dura, mal educada i prepotent de Cayetana Álvarez de Toledo com a candidata a les generals, menyspreant un cop més la gent del PP de Catalunya que fa anys pica pedra. I se'm van assecar les llàgrimes.

Però la campanya ho accepta tot. Des d'un acord per “no pactar la formació d'un govern amb el PSC” fins a presentar-se com “Casado el Moderado”. I ells saben que sabem que nosaltres fem veure que ens ho creiem i que dilluns serà un altre dia.