Tots els països que han patit una dictadura han acabat passant comptes amb el seu passat d'una manera o altra. Hi ha hagut judicis, condemnes i presó i s'ha rescabalat moralment les famílies dels assassinats, desapareguts i torturats. Tots els països? No! Menys en un estat de la península ibèrica on uns irreductibles neofranquistes resisteixen la invasió de la memòria històrica i ha de ser la justícia argentina qui intenti ocupar-se’n.

I és així com aquest dijous Rodolfo Martín Villa, ministre de l'Interior, i de Governació i de Relacions Sindicals durant la modèlica Transició, ha de declarar via telemàtica des de l'ambaixada argentina a Madrid per respondre de 13 delictes d'homicidi agreujat en un context de crims de lesa humanitat. La jutgessa María Romilda Servini té interès en que el senyor Martín Villa li comenti detalls relacionats amb successos que mai han estat ni jutjats ni aclarits. Per exemple, l'assassinat per trets de la policia de cinc treballadors a Gasteiz el març del 1976, en una massacre indiscriminada on també hi van haver 150 ferits de bala. Uns fets que van inspirar Lluís Llach per composar les Campanades a Morts (“assassins de raons i de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies”). I ja que hi som, Servini també voldria explicacions dels Sanfermins del 1978, quan els grisos van entrar a la plaça de toros de Pamplona i van carregar contra els 20 mil assistents, provocant uns incidents posteriors on la llavors “Policia Armada” va matar una persona d'un tret al cap i va causar 150 ferits, deu dels quals de bala. I si li queda temps, també li agradaria que li comentés diversos assassinats comesos per una ultradreta que en aquells anys es movia impunement com uns Blanquernes qualsevol, però a l'engròs.

Això, com deia, serà dijous, però avui el rellevant és que, com una tempesta d'estiu, ens ha aparegut del no res la notícia que explica i posa en context per què Martín Villa i la resta de Martíns Villes no només no han hagut de respondre mai de res del que va succeir durant la Modèlica, sinó que durant més de 40 anys han estat respectables ciutadans que l'únic problema que han tingut en la seva plaent vida ha estat el mareig causat per tanta porta giratòria de càrrec en càrrec. I la notícia-tempesta es diu “Todos para uno y uno para todos al rescate de los que son de los nuestros” en forma de cartes de suport a l’exministre signades pels sospitosos habituals de la Colla Pessigolla del Règim.

Eldiario.es avança la llista: els quatre expresidents espanyols vius (Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy), quatre exsecretaris generals de l’UGT i CCOO (Nicolás Redondo, Cándido Méndez, Antonio Gutiérrez i José María Fidalgo), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Miquel Roca (en qualitat de “pares de la Constitució”) o Josep Borrell, actual vicepresident de la Comissió Europea i Alt Representant per Afers Exteriors y Política de Seguretat. Resum dels arguments de les cartes? En Rodolfo és molt bon xicot, ho va fer molt bé i no és responsable de res. I en el cas de Felipe González, a més, hi afegeix aquell verb càlid que sempre brolla de les seves afirmacions: “Se deberían depurar responsabilidades de los que, a mi juicio, de mala fe instaron este proceso sin sentido”. O sigui, que els denunciants, a la presó. Amb un judici just, naturalment, que podrien conduir el fiscal Zaragoza i la jutgessa Lamela, per citar dos noms.

Total, que com va passar amb Emèrit I, el Règim es defensa i defensa el Règim. Les suculentes pensions són sagrades i cal defensar-les, no fos cas. Bé, les pensions i el bon nom. A veure si ara, per no voler signar una innocent carta, resulta que acaba sortint algun paper que Villarejo tenia distret per alguna banda. I, què coi, a més la família és sagrada.