Divendres a la tarda vaig entrar per primer cop a una presó. Concretament a la de Lledoners.

Des de la C-55 s'hi arriba per una breu carretera envoltada de no-res, però farcida de llaços grocs. A l'asfalt, als arbres, als matolls... Tot és groc. I al final d'aquesta carretera, una garita. Força gran. A la dreta un cartell on hi diu “entrada visites”. Hi vas i circules per un camí entre tanques fins que aparques el cotxe. I quedes dins en un espai d'uns 30 o 40 metres d'ample amb reixes a banda i banda. Llavors puges a peu un caminet i arribes a l'edifici d'entrada per a les visites. Un cop allà comença el festival de portes de ferro amb grans vidres i que s'obren i es tanquen davant i darrere teu.  

Passada la primer porta, a mà dreta hi ha un munt de compartiments com els dels supermercats per deixar-hi les teves pertinences. Val un euro. Si no tens canvi, te'n proporcionen els funcionaris que són a la garita de la recepció, situada allà mateix. Deixes les coses, agafes la clau amb el número de l'armariet i passes per un escàner tipus aeroport.

Llavors, segona porta que s'obre. I accedeixes a una immensa sala d'espera presidida per unes lletres a la part alta de la paret on s'hi pot llegir “Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades per la reeducació i la reinserció social”.

Al cap d'una estona va venir a buscar-me una funcionària. Molt jove. Amb ella vam creuar un munt de portes que s'obrien i es tancaven. Quan es tancava la del meu darrere, s'obria la del meu davant. Després de passar per diversos passadissos plens de despatxos d'administració, vam travessar un pati rectangular i vam entrar en un altre edifici. Més portes i, per fi, la zona de locutoris. Uns 30 aproximadament. Tots buits. La funcionària em va dir quin era el meu, vaig entrar-hi, vaig tancar la porta i vaig seure en una cadira blanca. Al meu davant un gran vidre que començava a l'alçada del pit i darrera del vidre, un espai igual al meu amb un passadís posterior. Al cap d'un parell de minuts, a la part esquerra de l'altra banda es va obrir la porta M25 i va aparèixer en Josep Rull. Somrient, amb el mateix aspecte de sempre. Ni més prim ni més gras. Exactament igual que sempre. Vestit amb un polar verd oliva i una samarreta verda. Un verd semblant al de la part dels locutoris que no és de vidre.

Va seure, va agafar un auricular de color blanc, se'l va posar a l'orella dreta i va començar a parlar. Jo el sentia a través d'un petit altaveu situat a la meva esquerra.

I comencem a xerrar

El primer que em va dir, pràcticament sense haver-se encara assegut, tenia relació amb un tema de feina televisiva d'un servidor. Vaig al·lucinar bastant. Vas a veure un pres polític i en comptes de parlar d'ell, després de dir-te bona tarda, és ell qui es posa a parlar de tu. Acollonant.

Però de seguida vam entrar en matèria. Vaig comentar-li que jo allà hi havia anat com a ciutadà i no com a periodista, però que si volia transmetre alguna cosa, endavant. I va acceptar. No va ser una entrevista perquè pràcticament no vaig preguntar. Va ser una conversa en la qual ell tenia molt clar què volia explicar i va fer-ho.

Va començar pel tema dels presumptes privilegis que reben i que Ciudadanos i el PP han denunciat al Parlament. Ah, per cert, per aclarir la cosa: la visita de divendres la tenia demanada des del mes de maig. Fa sis mesos.

En un to indignat Rull em va parlar de la “pornografia del privilegi” i que “la frivolització de la situació és una ignonimia”. I va carregar durament contra aquesta campanya que pretén instal·lar la idea que allò és un hotel amb polsereta del tot inclòs. I per demostrar que això no és així em va explicar que als seus fills els pot veure tres cops al mes i durant un espai de temps reduït, que encara es redueix més perquè la canalla està en un lloc estrany i costa tanta estona que siguin ells que quan ho són ja és l'hora de marxar. A la seva mare, una senyora ja gran, només la pot veure un cop al mes i, quan comenci el judici i siguin novament a Madrid, estarà uns cinc mesos sense veure-la.

També va explicar-me que els presos no polítics “s'indignen quan freguem com a cabrons per poder tenir més hores de visita i després veuen que ens acusen de ser uns privilegiats”.

La cosa va derivar cap a la presó preventiva, però no la seva sinó la que genera el sistema judicial espanyol i que considera que és un problema social gravíssim. Tant, que va ser un dels temes que van parlar amb Pablo Iglesias durant la seva visita. Rull va explicar-me el cas d'un ucraïnès de 78 anys que feia tres anys que era a la presó sense judici i que feia un any i mig que no veia el seu advocat d'ofici. Sobre aquesta qüestió va deixar anar una frase de titular: “L'Estat espanyol fa por i els espanyols no en són conscients. Avui això ens toca a nosaltres, però li pot passar a qualsevol”.

I de la presó preventiva a la presó en general. Segons ell no s'entén que en un dels països amb menys delictes hi hagi més població reclusa. I va posar-me alguns exemples de companys de reclusió amb delictes menors que, segons ell, no mereixerien la condemna que els va ser imposada.

Aquí va comentar el cas d'un gitano del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, que és el que els talla el cabell i molt millor que un altre d'anterior que “al pobre Jordi Cuixart li va fer una destrossa que va costar molt refer”. “Aquest home des que va néixer està condemnat a passar-se la vida entrant i sortint d'aquí”.

I llavors ja vam parlar del seu cas. Considera que som on som perquè el poder judicial va creure que el poder polític era massa feble i que era a ells a qui els corresponia “agafar el Sant Grial” de la unitat d'Espanya per preservar-la a qualsevol preu. I va voler destacar el paper del Tribunal Constitucional, que està fent el possible per endarrerir al màxim els terminis per poder presentar els recursos al Tribunal de Drets Humans.  

L'acusació contra ell es basa en, i va ironitzar, “tres greus crims-delictes”: 1/ signar el programa electoral de Junts per Catalunya, 2/ celebrar diverses reunions i 3/ impedir que el vaixell dels piolins atraqués a Palamós. Sobre aquest punt, i rient per l'absurditat de la situació, va explicar que al seu Departament ni sabien que al vaixell hi hauria policies, perquè inicialment no els ho van dir, ja que la demanda era per fer el manteniment del vaixell. Simplement, no van permetre l'estada perquè l'ocupació d'espai hauria impedit l'estada dels creuers, que són una de les fonts d'ingressos del port.

I arribem a la part més sucosa, políticament parlant  

I a partir d'aquí, algunes de les coses que van passar durant aquells dies d'ara fa un any. “El Govern tenia diverses informacions segons les quals, si ens haguéssim tancat al Palau de la Generalitat fent un Maidan en defensa de la República (en referència als fets succeïts a Kíev a la plaça d'aquest nom el novembre del 2004), hi hauria hagut greus conseqüències. Molt superiors a les de l’1-O. Per tant, entre tots vam decidir una estratègia que consistia que una part del Govern es quedés aquí, i assumís la presó, i una altra part anés a l'exili. La tria va ser voluntària”.

Sobre la unitat d'aquell govern en aquells dies, Rull em va dir que “va crear-se una gran complicitat i tothom va ser molt sincer, franc i honest. Tothom va respectar les decisions particulars preses”. Tothom va ser franc i sincer? “Bé, ja arribarà el moment de parlar d'aquesta qüestió”.

(I ara, petit incís. Quan fa uns dies vaig ser a Waterloo amb Carles Puigdemont i Toni Comín, tots dos també van dir que arribat el moment explicaran unes quantes coses. I en el cas del president amb proves documentals. Si això acaba passant, potser resultarà que la història que sabem ara no és la història real del que va passar).

I això que ha circulat sobre Rull, que ningú va avisar-lo de la situació? Que ell no sabia que mig govern era fora i va presentar-se a treballar pel desconeixement de la realitat...

“Aquell divendres de la votació al Parlament vaig acomiadar-me d'un nombrós grup de treballadors que van voler venir a donar-me suport dient-los que dilluns aniria a treballar. Dissabte vaig ser a la famosa reunió celebrada a Catalunya Nord i diumenge vaig tornar a Catalunya per presidir un acte de FFGG, conscient que jo em quedava perquè aquesta era l'estratègia pactada. Era el que jo havia triat. I dilluns vaig anar al despatx, no a buidar-lo com han dit alguns. La prova és que, acabat el 155, les meves coses continuaven tal com vaig deixar-les”.

I just quan érem en aquest punt va acabar-se el temps de la visita. Quan anava a aixecar-se, va aparèixer en Jordi Turull, que està una miqueta més prim. Ens vam saludar posant una mà davant de l'altra amb el vidre al mig. Durant uns segons vam poder xerrar de coses que ara no venen al cas.

Ells dos van marxar per la porta M25 i jo vaig desfer el camí fet per entrar. Aquest cop el funcionari que em va acompanyar, també molt jove, va resultar ser de Badalona. Això confirma que el món es divideix entre els que som de Badalona i la resta de la humanitat. Bé, i en Josep Rull que és molt de Terrassa, però que al seu interior hi té una miqueta de Badalona.

Més portes obrint-se i tancant-se, fins arribar a l’armariet on hi havia les meves pertinences. Quan vaig treure la clau del pany, en comptes d'un euro me'n van sortir dos. El que no era el meu vaig donar-lo als funcionaris que, en rebre'l, van dir-me: “Mira, per si necessitem donar canvi”.

Un cop a fora, mentre caminava fins al cotxe, vaig tenir una gran sensació d'irrealitat. Estava sortint d'una presó i de veure-hi un pres polític. Un dels 9 presos polítics que hi ha al meu país. Al segle XXI. Un país que té 8 polítics més exiliats. Ah, i també un raper i un manifestant.

I són aquí i allà perquè, segons diuen els que els hi han ficat i els que hi han col·laborat, van incomplir la llei. Llavors em vaig girar per tornar a mirar l'edifici des de la rampa que baixa a l'aparcament. I en comptes de “Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades ver la reeducació i la reinserció social”, la frase que em va venir al cap és “Qui jutja el jutge i qui controla la justícia quan no ho és?”. I encara no hi he trobat cap resposta. I em temo que tampoc no la trobaré.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat