Se suposa que quan fas una crònica has de posar-li alguna cosa de tu perquè la cosa tingui un toc, un aire, una intenció. Doncs bé, la crònica que si vostè és tan amable llegirà seguidament, no complirà aquest precepte. Només explicant el que he vist les últimes hores, la peça es fa sola. No cal afegir-hi res més. Per tant, ja aviso al senyor editor que no la cobraré. No seria just.

El festival va començar ahir al voltant de la una de la matinada. L’equip d'El Nacional que cobreix el judici contra l’independentisme va sortir a fer un tomb després de sopar. I vam decidir anar a la zona del Tribunal Suprem per veure on treballaríem aquests dies. Vam estar passejant tranquil·lament acompanyats d’una senyora que passejava el gos i quan ja marxàvem, ens va abordar un policia molt nerviós. Amb una educació al límit de no ser-ho, ens va demanar la documentació. Quan li vam preguntar què passava, la resposta va ser un atac de sordesa i una mirada a l’infinit. Mentre, havien aparegut 7 policies més i, a una certa distància, van envoltar-nos. Un quart més tard ens va tornar la documentació i, això sí, més calmat, ens va permetre marxar.

Aquest matí a les 8, a l’esplanada de davant del Suprem hi havia uns 300 periodistes fent, o intentant fer, la seva feina. Per arribar-hi calia passar un sol control de seguretat resolt amb DNI i acreditació professional. Al llarg del dia el criteri ha anat canviant com també ha canviat la xifra de controls. Ara un. Ara dos. Ara tres. Ara per on passaves ja no hi pots passar. Ara has de pujar dos carrers amunt. Ara no pots estar aquí, lloc on fa 10 minuts sí que hi podies estar. Ja li ho dic ara, tot plegat ha estat un descontrol. No puc dir que l’organització era millorable perquè això voldria dir que n’hi havia. Els periodistes que tenien acreditació per ser dins del Suprem, dos màxim per mitjà, els advocats i el públic entraven per una porta lateral i en aquella zona hi havia moments que hi podies ser, moments que no, moments que ni sí ni no... Per cert, parlant del públic que volia accedir a la sala, la majoria eren pròxims a Vox. Ho he intuït quan Ortega Smith ha aparegut per allà en direcció a l’interior de l’edifici i la majoria ha començat a cridar-li “¡grande!”.

Sort que no plovia, perquè no hi havia pla B. És a dir, no hi ha prevista cap sala on encabir tota aquesta gent que són (som) els que no tenim lloc a dins. L’única alternativa és una petita sala de premsa situada al soterrani menys dos de l’Audiència Nacional. Allà hi caben unes 30 persones, però una part de l’espai ja l’ocupen els periodistes que segueixen els judicis de la mateixa Audiència Nacional. Per cert, pels monitors se’n podien seguir un parell. El “nostre” judici, no. O sigui que la sensació allà era de “què hi faig jo aquí?”. En una de les columnes hi ha diversos dibuixos d’aquells que la gent penja a la feina i que els han fets els fills. A sobre de dos dinosaures molt acolorits hi ha un paper petit amb un cor vermell a sota del qual hi ha escrita la frase “Amo a Trapero”.

Accedir a aquest espai alternatiu és senzill. Només has de passar el control de seguretat, mostrar DNI i acreditació professional, donar el teu número de mòbil i seguir les indicacions “Àrea policial-calabozos-zona de prensa”, passant pel costat de la zona on esperen els que declaren als diferents judicis. Però tornem a allò dels perímetres i els criteris. Jaume Asens, Aitor Esteban (PNB) o Pere Aragonès eren dins. El senador de Bildu Jon Iñarritu ha estat més de mitja hora intentant passar i no ha pogut. La resta de parlamentaris catalans també s’han quedat fora. I els familiars dels presos han suat tinta. Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart, estava indignada, però s’ho prenia amb ironia. Susanna Barreda, parella de Jordi Sànchez, quan per fi ha pogut superar els tres controls i ja era dins de l’últim perímetre abans d’entrar a l’edifici ha exclamat un “quina vergonya”.

Abans d’anar a menjar alguna cosa a l’únic bar situat dins del perímetre de seguretat se m’ha acostat una noia d’una cadena estrangera i m’ha preguntat si jo era Joan Coscubiela. Ja dins del bar hem pogut compartir espai amb un parell de jutges i un fiscal de l’Audiència Nacional molt famosament mediàtics. Picant unes patates amb xoriço han consumit un parell de cerveses per cap d’una mida que jo no me’n foto una ni per dinar. Era l’hora del recés i hi havia gana. I set.