Ricardo F. Colmenero va publicar aquest diumenge a El Mundo una entrevista amb Josef Ajram, qui és presentat com “el bróker más rápido y más tatuado del mercado”.
El titular era aquest:
El titular, doncs, mostra una opinió com qualsevol altra. I, com a opinió que és, totalment respectable. Ara bé, anem al context en que el senyor Ajram fa aquesta afirmació:
El senyor Ajram se'n va de Catalunya, diu, perquè no vol veure banderes. I, afirma, a Eivissa no n'hi ha. Per això s'hi ha establert.
Bé, però llegint atentament les declaracions del senyor Ajram, és evident que el seu problema no són les banderes. No, perquè a Madrid, Segovia, Almendralejo o Écija està ple de banderes. Concretament espanyoles. I això mai ha estat problema pel senyor Ajram. Perquè si ho hagués estat, ho diria. El problema del senyor Ajram són les banderes indepes, que són les que, majoritàriament, hi ha al carrer Balmes de BCN. Un carrer, per cert, que és un “conflicte total”.
I aquest, el del “conflicte total” és el segon problema del senyor Ajram. Diu que “Catalunya està en un moment que no ve de gust anar a llocs”. Quins lloc i per què? Doncs, lamentablement, no ens ho aclareix. I és una pena perquè això ens permetria entendre la contradicció amb la següent resposta, on afirma que, “sincerament”, ell no ha patit cap problema, ni quan va estar exposat a l’immens aparador que és Sant Jordi. Per tant, si no ha tingut mai cap problema, on és el “conflicte total”? Per què no li ve de gust anar a llocs?
Però l'afirmació més “cunyada” del senyor Ajram és quan excreta que “el tema de Catalunya pinta ara mateix una miqueta pitjor que el de Síria”.
I això ja no és una opinió. No, això és una immensa mentida, una espectacular falta del mínim rigor intel·lectual i un suprem exemple d'ignorància amb balcons al carrer Balmes. Però, sobretot, és un insult intolerable als sirians i als 7 milions i mig de catalans.
Som una societat amb els nostres defectes i les nostres virtuts. Com totes. Però aquí no hi ha hagut mig milió de morts, del quals un 70% són civils. Ni 75 mil desapareguts. Aquí no hi ha hagut 12 milions de desplaçats i refugiats ni la meitat de la població s'ha quedat sense casa seva.
Dir que “el tema de Catalunya pinta ara mateix una miqueta pitjor que el de Síria” demostra que per molt tatuatge, molta pretesa modernitat i molta supervivència extrema, som davant d'un d'aquells personatges que viu instal·lat a la barra d'un bar de mala mort que fa pudor a pixum. El bar. I el personatge. D'aquells éssers que veu passar la vida mirant a un infinit indeterminat mentre va fent els rotets que li provoca les copes de conyac barato que va bevent i on hi suca un faria mentre escup al terra pellofes de cacauet remollit i amb l'ungla del dit petit (de la mà), que du més llarga que la resta, es treu la cera de l'orella.
La diferència és que al tal Ajram l'entrevisten, com si tingués alguna cosa a dir. I al senyor del bar li van servint copes de conyac barato.