Si ja era impossible jutjar d'una manera desapassionada el Jordi Pujol AD (d’Abans de la Deixa), imagini-s'ho ara. El pujolisme més fidelment incondicional competia (i competeix) amb l’antipujolisme més radicalment convençut. I viceversa. Aquesta sí que és l'autèntica Catalunya dividida. El país on el pare d'un amic meu que quan l’expresident va fer pública la famosa carta reconeixent que tenia “un fons ubicat a l'estranger” va quedar completament destrossat anímicament perquè aquell home que havia estat el seu referent ètic l'havia enganyat... però que amb el temps el perdona i el justifica. I on un company que servidor tenia a la redacció d'un mitjà públic de comunicació d'aquest país, quan Pujol va guanyar les seves últimes eleccions, va agafar un rotlle de paper de WC, el va desenrotllar i amb un bolígraf blau va marcar 365 rectangles. Va tornar a enrotllar-lo i cada dia, quan arribava, n'arrencava un mentre deia: “Ja falta un dia menys perquè aquest paio foti el camp”. Tenia previst fer-ho amb 4 rotlles, però ho va deixar córrer a la meitat del primer.

Segurament el que explica aquesta polarització i el que va passar després és el cas Banca Catalana, que el va convertir en un màrtir davant d'una certa Catalunya i un corrupte davant d'una altra. I, més enllà del famós compte a Andorra, avui encara estem així. El problema, però, és que ja fa 17 anys que Pujol no és president. O sigui, els catalans (i les catalanes) que ara en tenen de 40 en avall saben d'ell perquè n'han sentit a parlar o bé als uns o bé als altres i, sobretot, perquè s'han fet un fart de sentir batalletes dels molts periodistes que l'han conegut i l'han tractat. Doncs bé, dedicat a ells, més que una opinió, que aquests dies fots una puntada a terra i te'n surten 300, què tal un resum? La versió curta seria: Pujol es va inventar el catalanisme de la Catalunya postfranquista, va oferir autoestima a un país que venia d'una derrota i la posterior foscor i va fer creure als catalans que el país era molt més del que era en realitat. I ara anem a versió llarga.

Home de fortes conviccions religioses, precisament va ser en una associació de joves catòlics on hi va conèixer la seva dona, Marta Ferrusola, l'explicació de moltes coses i qui sempre havia dit que mai es casaria amb un home baixet ni amb un metge. I Pujol és totes dues coses, tot i que de metge no n'ha exercit mai. Ell diu que per a sort dels seus possibles pacients. Pels coneguts com a Fets del Palau​ va ser detingut pel règim de Franco, torturat, jutjat, empresonat i desterrat a Girona. Això li va donar una gran autoritat moral en una oposició al règim controlada per les esquerres més radicals. A mitjans dels anys 70 del segle passat va fundar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un partit que ideològicament tenia una miqueta de democristià, una miqueta de liberal, una miqueta de socialdemòcrata i gens de marxisme. Un partit que Pujol va crear després d'anys de recórrer tot el país, observar què volia votar la classe mitjana i crear-li un producte fet a mida.

Auster i estadista sense Estat, va governar amb majoria relativa l'any 1980, amb majoria absoluta del 1984 al 1996 i novament amb majoria relativa del 1996 al desembre del 2003 i amb el suport del PP. Gran afeccionat a les migdiades i a la muntanya, va convocar les eleccions del 1999 per sorpresa des del cim de l’Aneto, per fer callar els que deien que ja tenia una edat.

La seva filosofia política i de vida es resumeix amb la frase “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”. Aquest va ser el títol d'un article publicat el 12 de desembre del 1979 a La Vanguardia i que, segons ell explica sempre, li va fer guanyar contra pronòstic les eleccions del 1980 davant un PSC que ja es veia vencedor sense baixar de l'autocar i que mai va pair la derrota. Ho va argumentar al Debat de Política General del 3 d'octubre del 2001, adreçant-se a aquell PSC: “No vam guanyar pel nostre programa polític, perquè vostès els socialistes el tenien tan bo com el nostre, i més brillant, i més potent, i més captivador. Però nosaltres vam dir: ara hem de tornar al que ha fet gran aquest país, que és la moral de l'esforç, la moral del treball i la moral de responsabilitat”.

Durant anys va explicar que el que el preocupava de veritat era la darrera línia de la seva biografia a l'Enciclopèdia Catalana. “Perquè a l'últim moment ho pots espatllar tot”. I ell ho va espatllar. Quan l'Estat va decidir posar en marxa l'Operació Catalunya, va treure del calaix tot el que tenia contra Pujol, per afeblir el moviment indepe i avisar la resta. I ell va creure que confessant “la Deixa”, quedaria tot resolt. I no. Tampoc hi va ajudar gens la particular manera de fer negocis d'algun dels seus 7 fills.

L'exemple de moralitat, l'home que havia passejat aquell Sant Pancraç pel país i que havia dictat les normes morals als catalans, al final els havia fallat. En paraules seves, expressades al despatxet que un amic li deixa a la zona de l'esquerra de l'Eixample de BCN: “No estic content de mi. Em sento un impostor. Em vaig equivocar fent de predicador moral”. D'aquella confessió ja han passat sis anys i sembla que n'hagin passat seixanta. En aquest temps Pujol ha intentat preservar la seva obra, que ell exemplifica en aquesta sanitat que encara avui es qualfica de modèlica i de la qual ell se'n sent l'ideòleg i el constructor.

El 27 de setembre del 2014 va comparèixer davant la comissió d'Afers Institucionals del Parlament per donar explicacions sobre “la Deixa”. Aquell dia va dir allò de “Si vas segant la branca d'un arbre, al final cau una branca i tots els nius que hi ha, fins que cau l'arbre sencer”. Això va provocar que encara ara hi hagi molta gent que li demana que “estiri la manta” del règim del 78. I ell, en aquell despatx que sembla el d'un notari de poble dels anys 60, que consta d'un petit rebedor, dues saletes on tot just hi cap una taula i una altra sala més gran amb una taula de reunions on hi caben sis persones una miqueta atapeïdes, diu que no té cap manta. Que no té les informacions que alguns li atribueixen. I que aquell dia “la gent va entendre una cosa que potser vaig dir per ser pretensiós i que no hauria d'haver dit perquè no és certa”. Definitivament, l'última línia de la seva biografia no serà la que ell tenia prevista.