En un supermercat. Jordi Cuixart ha anunciat que plegava com a president d’Òmnium Cultural a can Basté (RAC1) el dia que el programa es feia en un supermercat. Això sí que és un canvi de paradigma comunicatiu i no Ibai Llanos fent les campanades a la Puerta del Sol amb Ramón García.

Catalunya és un petit país on hem passat de lideratges que començaven amb l'avi i acabaven amb el net (Pujol, Maragall, Núñez) a cremar etapes com qui crema llenya en una llar de foc al Pirineu en plena onada de fred. Quantes generacions ens hem petat els últims 10 anys? Servidor de vostè ha perdut el compte. Tenim més polítics jubilats en vida que empleats de banca. I, escolti, com la realitat ha demostrat aquí i a la Xina Popular, ni tothom pot ser líder ni un líder es fa en quatre dies. Per molts spindoctors que estiguin en un laboratori provant formules màgiques. O precisament per això, perquè hi ha massa spindoctor que va veure The west wing, que és una cosa que ens ha fet molt de mal.

Cuixart ha plantejat la renovació de lideratges com una de les causes de la seva marxa, però em temo que les crítiques per la salutació a Miquel Iceta i per la seva actitud quan Ada Colau va ser xiulada al pregó de les festes del barri de Gràcia de BCN no han restat arguments a la decisió. I ho confirma que just fer l'anunci, uns quants ja han aprofitat per fotre-se’l pel cap amb l'argument aquell de “veus, ha dit que plegui el teu líder”, “no, no, ha dit que el teu”. Allò tan nostre que es troben dos catalans i munten tres associacions i les seves corresponents escissions.

La marxa de Cuixart és la confirmació que tots i totes els que van ser a la presó han pagat un doble preu molt alt: el personal —seu i de les seves famílies— d'estar prop de quatre anys tancats, i el polític de l'ostracisme. No, les masses no els aclamen enfervorides. Però és que, després de dos anys de pandèmia, les masses ja no aclamen res. Vivim en una somnolència permanent.

Però parlem dels nous lideratges. Per fer què? Gent nova, perfecte, però amb quin projecte? Hi ha un projecte possible? Recordem per què l'octubre del 17 vam arribar on vam arribar? ¿Recordem que tot va venir d'un Estatut que va ser un pacte PO-LÍ-TIC entre el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats, ratificat pels ciutadans via referèndum i sancionat pel Rei? Un pacte que va ser violentat grollerament per un Tribunal Constitucional amb unes competències que van ser canviades a meitat de partit i que va atorgar-se unes atribucions que al món no les té cap altra institució equiparable. ¿I recordem que l’1 d'octubre va ser una negociació portada al límit per intentar desencallar aquella situació empantanegada? I que després vam entendre que l'Estat, el poder de veritat no els governs circumstancials, ja havia posat en marxa l'Operació Catalunya l'any 2013, amb Soraya Sáenz de Santamaría preparant el “a por ellos” judicial cessant al Fiscal en Cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, i a la resta de fiscals i posant al seu lloc una botiga de catifes. I que això passava amb persones que aquesta setmana han estat usades per Torrentarejo per llençar merda —tot i que després va recollir cable— (i que també són Estat) aconsellant-los que calia asseure's a parlar.

Si llavors aquell Estat que ara forma la base intel·lectual de VOX mai va voler negociar res, per què hauria de voler fer-ho ara després de triturar-nos i convertir-nos en una gestoria amb sofàs d’escai a l'entrada. Els nous lideratges, què poden fer? Pressionar? A qui? Com? Amb què? Sí, sí, ja sé que existeix la via unilateral, sí. Aquella que no va ser ni factible quan l'independentisme anava unit, doncs imagini-s'ho ara. I els uns i els altres ho saben. I sabem que nosaltres ho sabem.

Foc nou? Perfecte, però quins mobles hi posem al lloc dels que cremem si ara mateix no tenim ni idea de quina forma té una cadira? Ah, i per no dir que mentre aquí ho cremem tot “allà”, com va dir aquell “impasible el alemán”.