Passi, passi i busqui una postura còmoda que assistirà a l’estrena de la meva última obra de metateatre titulada No puc sortir de Plats Bruts (el bucle infinit).

A la primera escena se’m veu a mi l’estiu del 2012 intentant escriure i produir una sèrie de guió potent i treballat i com TV3 decideix repetir els 73 capítols de Plats Bruts, una sèrie estrenada per un servidor i la gent de Kràmpack l’abril del 1999. I repeteixen un capítol darrere l’altre. I a l'escena es veu com resulta que aquesta reposició té un gran èxit d’audiència, se la mira molta gent i la gent m’associa amb allò, que va ser un divertiment d’un moment de fa mooolt de temps que està moooolt lluny, i no m’associa amb la sèrie de guió potent i treballat que estic fent en aquell moment.

A la segona escena se’m veu a mi l’estiu del 2013 intentant reconduir la meva trajectòria professional i com TV3 repeteix per segon any consecutiu els 73 capítols de Plats Bruts. Conseqüència? A l’imaginari col·lectiu torno a estar instal·lat a l’univers Plats Bruts.

A la tercera escena se’m veu a mi l’estiu del 2014 pensant un projecte coproduït per diverses cadenes europees i com TV3 repeteix per tercer any consecutiu els 73 capítols de Plats Bruts.

A la quarta escena se’m veu a mi l’estiu del 2015, quan TV3 repeteix per quart (sí, sí, QUART) any consecutiu Plats Bruts.

A la cinquena escena se’m veu a mi aquest estiu gravant una metasèrie sobre mi mateix i el meu personatge públic que s’emetrà a la tardor i com, per variar, TV3 repeteix ja per CINQUÈ any consecutiu Plats Bruts.

A la sisena escena se’m veu a mi rendit a la realitat i acceptant que, sí, que a la gent li continua agradant aquella sèrie, cosa que m’afalaga perquè vol dir que no estava malament i que el pas del temps no l’ha afectat. Perfecte. Molt bonic i tendre, però també se’m veu, no renegant d’ella, només faltaria, però sí una miqueta fart que cada any hi hagi gent que digui que si aquella sèrie triomfa tant, per què no la tornem a fer i jo dient que no, que no la tornarem a fer. I la gent insistint que sí. I jo insistint que no.

HÒSTIA, que allò va ser ja fa 17 anys. DISSET!!! Que la sèrie encara funciona? Me n'alegro molt, però des de llavors jo ja he passat les crisis dels 30, dels 35, dels 38, dels 40, dels 43 i aviat la dels 50. I en Sánchez ja no té pèl (bé, llavors tampoc en tenia molt) i la Glaenzel mai ha anat pel carrer vestida com surt a la sèrie ni parla com parlava allà. Fins quan a les entrevistes haurem de respondre preguntes sobre Plats Bruts? És com si a vostè li demanen pel primer petó... Sí, sí, molt bé, molts records, emoció extrema, va ser meravellós, però des de llavors, oi que ha fet i ha rebut centenars o milers de petons i de molta gent? Coi, doncs prou ja del primer petó!!! PRO-U!!!

Ah, per cert, oi que faig gràcia al Plats Bruts? 

Fi de l'obra. Gràcies pels aplaudiments.