Al planeta terra hi ha dos grans esdeveniments esportius globals: els Jocs Olímpics i el Mundial de futbol. Organitzar una competició mentre se celebra qualsevol del dos és com posar una food truck especialitzada en frankfurts a la porta d'un congrés de vegans.

Doncs bé, just quan acaba la primera fase del mundial, ahir va començar la divuitena edició dels Jocs Mediterranis de Tarragona. Compte, “Jocs Mediterranis” i no “jocs olímpics mediterranis”, com va dir Pedro Sánchez en un moment d'evident confusió.

Hi va haver una època en que la màxima aspiració del Barça era guanyar una Recopa de tant en tant. Era quan la ciutat de Barcelona, aquesta ciutat que porta el nom del "nostru" club, era una Ciutat de Fires i Congressos i tan cosmopolita que els “senyoritus” de l'esquerra caviar que han acabat nodrint l'espanyolisme més extrem eren els amos del relat i el centre del món.

Però el Barça va començar a guanyar Champions i la ciutat va organitzar uns jocs, aquests sí, olímpics. I a partir d'aquí, ja no ens alimenten les molles de les recopes, ni fires i congressos de segona. De la mateixa manera que no ens alimenten uns jocs mediterranis celebrats en ple mundial i un any més tard de quan tocava. De vegades és millor quedar-se a casa que jugar uns setzens de final de la Recopa contra el Flamurtari Vlora. Perquè encara pots prendre mal.

Sí, perquè aquests jocs que ara alguns ens volen vendre com la vuitena meravella, no tocaven. Havien d'haver-se celebrat l'any passat. Perquè, des de l'any 1951 a Alexandria, la competició la fan cada quatre anys. I si va sumant de quatre en quatre anys arribarà al 2017. I ara som al 2018. Què ha passat aquí?

Bé, tampoc ens hi detindrem gaire perquè ja no val ni la pena, però al Gobierno li molestaven aquests jocs i no va complir la seva part dels compromisos. I va deixar tirada Tarragona i els seus jocs. Però com que aquí mai passa res, doncs endavant amb les majorettes del tanatori “El somriure etern” i l'elefant que no tenia dents i fem uns jocs quan no toquen, en ple Mundial i com si fossin de veritat.

I així arribem a la cerimònia d'inauguració d'ahir. Sobretot la primera part. No va ser els setzens de final de la Recopa contra el Flamurtari, no. Va ser el partit pel tercer i quart lloc del Trofeo Teresa Herrera entre l’Újpestz Dózsa i el Botafogo. Déu meu. Bé, Déu, Buda, Al·là, Jehovà, Brahman, Jah i el Flying Spaghetti Monster, tots junts resant perquè allò acabés.

Una cerimònia d'inauguració d'uns jocs que es fan quan no toquen, en ple mundial i amb l'estadi mig buit. I, a més, veient-se per realització que l'estadi estava mig buit. I veient-se un munt de cadires buides... darrera de les persones que feien els discursos oficials!!! És que fins i tot en un míting del Partido Proverista hi havia algú que es dedicava a asseure gent darrera dels que xerraven perquè s'hi veiés una certa passió.

Una cerimònia d'inauguració d'uns jocs en una ciutat que organitza el Concurs de Castells, el gran espectacle mundial dels castells, i on no hi havia un sol casteller. Encara que fos passant per darrera dels cantants que van fer uns playbacks que van notar-se més que les operacions de Mickey Rourke i Camilo Sesto junts. L'alcalde Ballesteros ha explicat que és que no van voler anar-hi. En desconec els motius reals, però alguna cosa molt estranya ha de passar quan no ha estat possible portar cap de les quatre colles de la ciutat a un acte que hauria d'haver estat d'orgull i de potència de ciutat.

Per no parlar d'uns jocs mediterranis que van dedicar ni un segon al gran drama que pateix el mar que els dóna nom. Encara que fos un petit record que no ofengués als sempre disposats a ser ofesos estats participants.

Un acte que hauria hagut de mostrar la realitat de Tarragona i que ha acabat convertit en una festa de cap d'any al karaoke-wok-pub d'un polígon industrial sense asfaltar i que ni apareix al google maps.