Vostè tenia previst comprar grossa o loteria de Nadal? Doncs no cal, és molt millor jugar a la loto TSJ. Diversió i emoció assegurats gràcies als diversos Tribunals Superiors de Justícia de cada autonomia que decideixen aprovar o no el passaport COVID depenent del seu propi pojyocreoque de cadascú. Un govern decideix obligar els ciutadans que volen entrar en certs establiments a presentar un document que confirmi que estan vacunats i un TSJ diu pojyocreoque sí i el del costat diu pojyocreoque no. Home, la llei és interpretable, però no seria sobrer que en una qüestió tan evident com aquesta tothom la interpretés de la mateixa manera. Fins i tot per elegància.

Ja era molt curiós que la justícia hagués de decidir sobre qüestions relacionades amb la salut però, va, acceptem pop com animal de companyia. I, com que la cosa va de deixar d'exercir alguns drets, que aquest anomenat passaport passi per la llei. Ara bé, a banda de fer-ho bé i amb un criteri, es tractaria de no acabar redactant coses excessivament estranyes. Però no. Això és impossible. Tornem a trobar-nos amb el número de la cabra que dóna voltes a sobre d'una escala plegable mentre un senyor toca la trompeta amb una mà i un teclat amb l'altra.

Sí, esclar que parlo de l'argumentació del jutge del TSJ del País Basc per negar que als clients de bars i restaurants els demanin si s'han vacunat o no. El senyor parla dels “drets fonamentals afectats” citant els d'igualtat i intimitat, el de reunió, el de llibertat ambulatòria i... ATENCIÓ!... “les llibertats d'expressió i creació artística per exemple quan de Karaokes (sic) es tracta i inclús, en la mesura que en aquests establiments es desenvolupa la vida social de l'individu, personal i col·lectivament segons els casos, es pot afectar al lliure desenvolupament de la personalitat, això és, un dels pilars de l'ordre polític i de la pau social”. Compte! Això ho ha escrit, textualment, un jutge per negar des del punt de vista jurídic el passaport Covid. Un cop més sento molt no poder qualificar aquesta ocurrència perquè cap idioma, ni dels existents a la Terra ni en cap altre planeta descobert o per descobrir, té un adjectiu per definir-la.

Total, que aquí tot ha de passar per la justícia. La salut, les pandèmies i... com s'ha d'ensenyar a les escoles! Quantes hores de matemàtiques han de rebre els nostres fills? I de química? I de llengua? Doncs això ho ha de decidir un jutge. Ara el Suprem confirma que el 25% de les classes han de ser en castellà. Per què? Perquè ho diuen ells. I amb quin criteri? Amb el del pojyocreoque, també conegut com “els cunyats al poder”. Que, ja li ho dic ara, en algunes aules d'alguns llocs ja ens agradaria a molts que el 25% de les classes fossin en català. On s'ha de signar?

Doncs res, que si m'ho permet vaig a mirar si tinc alguna interlocutòria judicial que em digui què haig de dinar demà i a quina hora, en quin idioma haig de parlar i si haig d'anar al Karaoke (amb majúscula) a desenvolupar la meva personalitat en nom de la pau social i si com a solista o fent un duet amb la cabra del senyor de la trompeta.