Avui m'ha passat una cosa extraordinària. A primera hora he vist cues de gent comprant roses i llibres. I m'ha vingut al cap com va acabar una conversa que vaig tenir fa uns dies amb una persona: “Gràcies per escoltar-me”, em va dir. I per què m'ha vingut al cap aquesta frase? Perquè he pensat en els destinataris (i destinatàries) d'aquells presents 100% santjordiencs. Però, sobretot, en qui avui no ha tingut ni rosa ni llibre. Persones sense altres persones que les escoltin. Perquè la rosa i el llibre són una metàfora del compartir. I escoltar als altres és la millor manera de compartir. Perquè implica generositat, interès i respecte. Però a continuació he pensat en qui ha rebut roses i llibres com per empaperar l’AP7, però a qui tampoc les escoltarà ningú. Allò de la soledat al mig d'una humanitat plena de gent.
Perquè és que la majoria de converses que tenim amb els altres són dos monòlegs que es van superposant. Anem pel món amb el “he vingut a parlar del meu llibre”. I els llibres dels altres ens interessen més aviat poc. Per no parlar d'aquells (o aquelles) que quan tu obres la boca per dir bon dia, ja t'han explicat com s'ha de dir bon dia, com ha estat el seu bon dia, la bona tarda, la bona nit i el bon Nadal. Ens interessem molt a nosaltres mateixos, però en general ens interessen molt poc els altres. I encara que fos per aprendre una miqueta, estaria bé sentir què senten els demés. Perquè tothom té una cosa interessant a explicar. A banda que escoltar és compartir i compartir és conviure. Al final, viure en societat és permetre que els altres s’expressin i t'atregui el que poden dir-te.
Total, que amb les imatges vistes he acabat piulant: ‘Bon Sant Jordi a tothom. Regaleu roses, llibres, amor, amistat, solidaritat i, si teniu un moment, pregunteu-li a algú “com estàs?” I dediqueu una estona a sentir què us diu’. Vaja, com si fos un Paulo Coelho d'oferta en un basar xinès. Però, sap què ha passat? Doncs que he rebut un munt de missatges preguntant-me com estic. El més meravellós ha estat que molts dels missatges eren de persones de qui feia molt de temps que no en sabia res. En conseqüència ara tinc un munt de cafès i de dinars pendents amb persones amb qui hem quedat per preguntar-nos com estem. I per posar-nos al dia. I, espero, pagaran ells.
Però no se'n vagi, perquè ara ve el millor de tot. Un dels missatges era de la Candela. Un missatge de veu on m'enviava un petó molt fort. La Candela és la filla d'un tros de bordegàs que m'estimo molt i és una dona molt especial. A base de molt d'esforç i molt d'amor dels seus pares i del seu germà va trobar una escola on és molt feliç, aprèn moltes coses i no la fan sentir diferent. En un món on encara ara posem etiquetes a la gent entre normals i “els que no ho són”, defineixi'm “ser normal”, sisplau? Doncs això.
Fa poc la Candela va complir els 18 anys i va poder votar. I li va fer molta il·lusió. A veure, potser no tanta com quan va fer-se una foto amb en Joan Dausà, però són dos esdeveniments poc comparables, oi? O com quan va a veure a la seva metgessa i al seu equip per passar les visites tan rutinàries com necessàries i cada cop li demostren que se l'estimen molt. I sap per què la Candela sap que aquells metges se l'estimen? Perquè se l'escolten. Perquè els interessa molt tot el que els ha de dir. Perquè si paren l'orella, això beneficarà la salut i el benestar de la Candela.
Quan aquest matí, i d'una manera inesperada, m'han començat a preguntar com estava, servidor de vostè estava fantàstic. Gràcies a la Candela, avui aniré a dormir sabent que sempre pots estar millor del que et pensaves. I que aconseguir-ho és tan senzill com sentir el que t'ha de dir algú.