Cada inici de campanya electoral, a les llistes dels partits s'hi produeixen dos fenòmens: 1/ Els fitxatges “mediàtics”, alguns dels quals són incompressibles fins i tot pels votants dels partits que els fan, i 2/ La desaparició de persones. Desaparició política, esclar. Per fets, obres o manifestacions del passat que ara es recuperen o surten a la llum pública. Avui n'hi ha hagut dues. Per motius ben diferents, però igual de fulminants.

Josep Sort era el número 65 de la llista de JuntsXCat per BCN. Hi era com a representant de Reagrupament, partit del qual n'era el president. Ahir van començar a circular algunes piulades seves entre les que en destaquen una on es manifestava més aviat poc partidari de l'alcaldessa del cap i casal i una altra on tenia un record diguem-ne poc respectuós per l'actriu Rosa Maria Sardà.

L'abril del 2020 va escriure que Ada Colau “no és res més que una puta histèrica espanyola”. Avui, poc abans de clausurar el seu compte a twitter, ha escrit: “Retiro lo de puta. Elles no en tenen cap culpa. Ni tu cap importància, aliada de Manuel Valls i la dreta espanyola rància i xenòfoba”. Per tant, podríem afirmar que ha demanat aquest perdó que està tan de moda adreçat “a qui s'hagi pogut ofendre”. De la Sarda, el tal Sort en va penjar una foto tres mesos després de la seva mort amb el següent text: “Farem neteja d'espanyols. Promesa!”. O sigui, un exemple de finor, amabilitat, respecte i crítica feta des de la moderació.

I aquí ve quan em pregunto: Els seus coneixien les activitats literàries del personatge? I si era així, ho trobaven normal? I si no les coneixien, les han descobert ara perquè, primer Ada Colau i després altres persones, ho han denunciat? Ah, llavors aquesta és una pràctica electoral tan habitual com desconcertant que ja li ha passat dos cops a Víctor Font, candidat a presidir el Barça, i consistent en que, en un món on quan et parlen d'algú a qui no coneixes vas directament a google a veure què, hi ha qui inclou als seus equips gent que no aguanten ni cinc minuts sense que els surti merda com per omplir 100 hospitals del model Ayuso.

¿Algú que pretén fer carrera política no té clar que als morts millor deixar-los tranquils i que a les alcaldesses vives no cal insultar-les des del masclisme més tronat i, a més, en primera i en segona instància? I si va tenir un mal moment, no va considerar mai oportú esborrar-ho? Doncs no, perquè si fos així ho hauria fet. Per tant, en Sort creia que la seva actitud era la més normal del món i que no era censurable. I, insisteixo, això en algú que vol dedicar-se a la política.

Daniel Serrano, en canvi, fins avui diputat i secretari general del PP de Catalunya, ha estat ejectat de la seva posició al número 4 de la llista per BCN i de la resta de càrrecs després de saber-se que una companya de partit l'ha acusat d'agressió sexual. Les dues grans diferències entre aquests casos són la gravetat dels fets i que si amb Sort hi ha constància del què va escriure, amb Serrano no sabem què va passar. Hi ha una denuncia presentada el 2019 en un jutjat d'instrucció per uns fets que haurien succeït el 2016 i que ell nega, que el TSJC la va admetre a tràmit fa dos mesos i en una causa on ja haurien declarat denunciant i denunciat.

Aquí les preguntes són: Independentment de que sigui innocent o culpable, cosa que dilucidarà un jutge, Serrano es pensava que mai no se sabria que aquest cas estava als jutjats i que tard o aviat l'usarien en contra seva? El partit ho sabia i no va pensar que algú -de dins o de fora- ho filtraria? I ara ve la pregunta que uneix els dos casos: En quin món polític viuen tots plegats?