La llei de la vida diu que la nostra relació amb la mort normalment comença amb la dels nostres avis i la dels avis dels nostres amiguets de l'escola. Continua amb la mort del pare o la mare d'algun amic, la de familiars més o menys directes i evoluciona fins que comencen a morir-se amics teus. Aquest és el senyal que indica que ja tens una edat. I en aquesta temporada d'esbaldida general que duem, on disparen per totes bandes i cada cop més a prop, ara va i se'ns mor en Fer. Com va dir en Pepe Rubianes a l'enterrament del seu pare, amb aquell gest tan seu de riure posant-se la mà davant de la boca: “Nene, ahora ya estoy en la pole position”. Doncs cada dia estem més així, sí.
29 de novembre del 2014. En Fer havia estat ingressat greu tirant a gravíssim. Tant que molta gent havia anat a l'hospital a acomiadar-se’n, quan se'l va poder visitar. Quan servidor de vostè va voler anar-hi, ja li havien donat l'alta. Vaig pensar que era una decisió dels metges per deixar-lo tranquil i que morís a casa seva. La que creia que era la meva visita-comiat per sempre va ser al seu refugi del barri del Maresme de BCN. Plovia molt i vaig anar-hi amb una amiga comuna. Arribo i allà estava ell dibuixant. “Si dibuixa no pot estar gaire fotut”, vaig pensar. Al costat dels llapis, els pinzells, les aquarel·les, el recipient amb l'aigua, el cendrer ple i el gotet amb el Knockando. “Hòstia, tu eres el que estaves morint-te? I aquí amb whisky i tabac?”. “Tinc molt de dolor a l'esquena. Molt. No em puc ni moure. És horrorós”. Vaig pensar que era efecte de la malaltia, una metàstasi general, jo què se. I... no. “Res que estava allà a l'hospital, vaig sortir de l'habitació a fer un tomb -segur que a fumar d'amagat- i a la sala d'espera vaig calcular malament la distància amb el banc, em vaig deixar caure i em vaig fotre un cop! Em pensava que m'havia trencat la columna”. I de la malaltia, no en va dir res. De res.
Aprofitant que al final no era un comiat, vam estar molta estona xerrant. Mentre, ell anava posant color a l'acudit de l'endemà. Amb aquella meticulositat tan seva. “Jo no en tinc idea de dibuixar i faig uns ninots horrorosos, però de posar-hi color en se perquè me’n va ensenyar en Gin”, deia sempre. En Gin, el gran dibuixant i pintor Jordi Ginés, gran amic d'en Fer, pare professional seu i del qual l'any vinent ja farà 25 anys que va morir. Vam ser-hi fins que el vam notar cansat i vam decidir marxar. En un barri sense aparcament, el cotxe només podia deixar-se al proper centre comercial Diagonal Mar. Soterrani menys quatre. I el vam anar a buscar. I plovent encara més.
Entrem i allò era un caos total i absolut. Desenes de persones feien cua a les màquines de validar el tiquet i centenars caminaven desorientades. A la planta on estava el cotxe hi havia una fumera espessa fruit dels escapaments dels motors dels cotxes que ja feia hores volien sortir d'allà. La gent fugia tossint i amb mocadors a la boca, com si allò fos una guerra nuclear. Què estava succeint? Doncs que era black friday, potser el primer que es va celebrar amb el format que coneixem, i el centre comercial es va col·lapsar. Totalment. Volien accedir-hi tants cotxes que havien bloquejat la sortida dels que volien marxar. I ni es movien els que eren al carrer ni els que eren a dins. Una hora quaranta minuts després (de rellotge) a algú se li va acudir obrir una sortida alternativa i vam poder escapar del forat. A l'exterior hi havia diversos camions de bombers i patrulles de guàrdia urbana. Se quin dia era exactament perquè encara guardo el tiquet que mai vaig haver de lliurar a la sortida. L'endemà vaig trucar al Fer per explicar-li l'aventura. Resposta: “No cal que t'inventis desgràcies per animar-me”.
Una de les coses que li feia més gràcia explicar era una conversa que havia tingut feia temps amb un gran prohom del país: “Fer! Vostè es diu Fer! D'on li ve això, de Desperta Ferro? -va preguntar-li el senyor amb un cert to èpic-”. “No -li va respondre- de Fernández. Em dic Fernández. És Fer de Fernández”.
En Fer era molt sensible i molt “punyetero”. I feia coses impensables. Un dia em vaig trobar aquest acudit a la pàgina 3 de l’AVUI:
El vaig trucar. “No tenies més noms?”. Resposta: “Algun nom havia de posar-li a la botiga, no? I com que el teu és curt, m'hi cabia...”. Dies després va tornar-hi. I aquest cop em va regalar l'original emmarcat...
Era la seva manera d'agrair petites coses que ara no vénen al cas, però que per a ell eren molt importants. I per mi el detall ho va ser també.
Però en Fer també eren els famosos xoriços i la “cecina” de Lleó, la seva terra. Els repartia com qui reparteix targetes de visita. Als habituals i als passavolants. Quan coneixia algú, aquest algú al cap de cinc minuts ja tenia a les seves mans un bossa plena de xoriços i “cecina” envasats al buit. Crec que mig Catalunya n'ha menjat en un moment o altre. Sempre li dèiem que l'embotit era l'excusa per traficar amb cocaïna. Però en Fer també era aquell filet de veu amb el que parlava sempre, que t'obligava a esforçar-te molt per poder sentir-lo i que anava acompanyat d'aquella raspera que li servia per escurar-se la gola i que era una barreja de timidesa i tabac. I eren els seus alumnes. Mai vaig entendre com el podien sentir a classe. Sí, perquè en Fer era professor d'allò que en deien el BUP. I sempre en va estar molt orgullós. I molts alumnes també d'ell. Els que van aconseguir sentir-lo.
I, sobretot, era Llançà. La seva Olivera, Grifeu i Garbet. I el premi Gat Perich. L'endemà de la mort d'en Perich va dir “hem d'organitzar un premi d'humor en honor al Jaume”. Molts se'l van mirar incrèdul, però el va fer. I és que en Fer era d'aquells que podria aparèixer un dia xerrant amb el Papa, amb Obama, o amb qui fos. Només ell podia aconseguir que a un premi ple de dibuixants, humoristes, periodistes i altra gent de mala vida, hi vinguessin Mariano Rajoy, Alberto Ruiz Gallardón o Jordi Pujol, d'entre altres. Això sí, cap d'ells es lliurava de la bossa de plàstic amb els xoriços i la "cecina". Els famosos xoriços i la no menys famosa "cecina". I amb aquest esperit va aconseguir que RENFE posés un tren directe des de BCN a Llança, el va omplir de tota mena de personatges, va trobar prou sponsors com per pagar un megadinar tipus casament de classe mitjana amb possibles (i sobretot amb beguda) i el disseny i l'execució d'un premi en forma de gat preciós.
I així, passant posteriorment per Premià de Dalt on s'hi va viatjar en Rodalies i autocar, i per BCN, amb excursió en “golondrines” i tramvia, van ser 29 edicions del Premi Gat Perich, fins que la crisi econòmica ho va permetre. Ara estava encaparrat en organitzar la trentena edició: “La farem al setembre, segur”. I la farem. Ja veurem com i quan, però la farem. Pel Perich i ara també per ell. Per en Fer. Fer de Fernández. Un home menut, molt primet i molt tossut que era professor d'institut i que sabia posar color als seus ninots.