No, no, ja no es tracta de discutir sobre idees. No, ara es tracta de demostrar qui és el més mascle de tots els mascles. La política ha acabat convertida en una competició a veure qui és més fatxenda. Fatxenda i fatxa, que la similitud fonètica no deixa de ser una metàfora que complementa.

La cosa va que el món està en perill, però vostè no pateixi perquè jo soc qui els té més grossos i acabaré amb els dolents. Com? Home, doncs fent ploure la meva testosterona com si fos manà. Alguna proposta? Nooo, tenint testosterona, pa qué?

Tot va començar amb la necessària escenificació de la mala educació. Era allò de fotre la pixaradeta que marqués territori. Es tractava de ser el més dolentot de la classe. El que sempre fa el comentari groller quan el professor està d'esquena i així demostrar a tota la classe qui mana al ramat. I una part del ramat, encantat. Per què? Perquè els dolentots tenen el seu públic. Sobretot en moments de crisi sistèmica i d'incerteses.

Però, ai las, quan un altre que també és molt milhomes veu que això d'anar de dolentot per la vida funciona electoralment, apareix del fons de la classe i exclama deixant-s'hi els pulmons: “Eh, escoltin, a aquest tita freda, ni cas. Aquí qui de veritat és un mascle salvador de pàtries és un servidor de vostès i no ell! Volen que els faci el crit ancestral de la guerra? Volen que em posi unes pells i comenci a esgargamellar-me viu cridant unga, unga?”. I així va néixer el duet Dupond i Dupont, Hernández i Fernández o Thomson i Thompson, depenent de l'idioma.

Però després d'un temps competint a veure qui dels dos aconseguia que el paquet li medís 155, va succeir el que es veia que acabaria succeint. Quan la cosa acaba anant de testosterona i no de neurones però els que són milhomes en públic i resulta que pixen colònia en la intimitat, acaba apareixent un milhomes de veritat, un “unga, unga” autèntic. I aquest, donant un parell de cops a la taula amb els genitals, aconsegueix que es faci el silenci i es converteix en el mascle alfa.  

Dels dos pinxos de la classe, ja n'hi ha un que ha emmudit. Tan valent que era i, renoi, quin atac d'afonia política que patim. Últimament obre poquíssim la boca, però quan ho fa li surt un filet de veu. El que més imitava els primats picant-se el pit ara fa cendrers amb plastilina i plora veient Els Ponts de Madison.

L'altre encara cueja una miqueta i cada dia excreta la seva dosi de bilis. Avui també. Perquè ha decidit fer un Thelma & Louise, que no és altra cosa que anar amb gas a fons directe cap al precipici pensant que quan el cotxe arribi al barranc passarà com a la pel·lícula i es quedarà congelat a l'aire, sense que veiem com cau, sense que veiem cap topada. Amb l'escena fonent a blanc...

Veurem quant dura això d'aquest xicot perquè el més mascle de tots, l'ingredient secret que lliga la maionesa del nou centre dreta (ha, ha, ha, les coses que acabarem veient a la vida, oi?), ja ha dit que a les dones, cop al cap, passa cap a la cova i que ja està bé de bromes sobre igualtat.

Competir en primitivisme és complicat quan te la jugues amb el més primitiu. Amb el que defensa la cacera, els toros i reconquerir a cavall no-se-sap-què. És el mateix que representa l'associació del rifle dels EUA, però amb Ñ. És agafar-se al més ancestral per intentar oblidar que continuem tenint por a la foscor. I, sobretot, als canvis i al futur. És Matteo Salvini, Jair Bolsonaro, Viktor Orbán i Donald Trump, però amb tricorni, pandereta i la cabra. És la internacional de l'extrema dreta enriquida amb testosterona. És l'extrema dretosterònica.