Recordo el primer cop que vaig sentir a parlar de l'estratègia dissenyada pel Tribunal Constitucional (TC) de cara a alentir i torpedinar el procés per poder recórrer el cas dels presos polítics al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Va ser durant una roda de premsa dels seus advocats al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Parlo de memòria, i per tant disculpes si m'equivoco, però crec que va ser en Jordi Pina qui va dir “en tota la meva vida, el Tribunal Constitucional mai m'havia admès tants recursos com ara”. I, amb ironia, va afegir: “Cari, quina sort estem tenint perquè ens els accepten tots”. Seguidament, tant ell com la resta de lletrats, van explicar en que consistia la cosa. La cosa que ara hem confirmat oficialment de fons extraoficials de dins del TC.

Admetent tots els recursos presentats, pas necessari per seguir després el recorregut fins el TEDH, el que va fer el TC va ser quedar-se el cas mentre durava el judici i es publicava la sentència. D'aquesta manera la justícia europea no tenia accés a desmuntar la paròdia del Tribunal Suprem perquè estava bloquejada en la instància inferior a la seva. I, sí, sí, és molt important que ells mateixos reconeguin el que ja sabíem, però és que ja ho sabíem. El realment important és que algú de dins ho hagi filtrat a l'Agència Europa Press.

L'única manera d'acabar amb aquest estat judicial, policial i administratiu paral·lel és que algú el dinamiti des de dins. Per què? Perquè ells (i elles), els de dins, són qui té tota la informació. I, sobretot, les proves i l'autoritat. De la mateixa manera que algú, algun dia, va decidir acabar amb la màfia de Manos Limpias, impune durant anys, o va desmuntar les activitats del comissari Villarejo, potser algú posa fi a aquest entramat on es barreja el Suprem, el TC, l'Audiència Nacional, el Tribunal de Cuentas, la Junta Electoral Central, Manolo el del Bombo i el que toca la pandereta a la "tuna" de la Facultat de Veterinària d'Astorga.

Vist el que hem vist, haurà de ser la figura del penedit (o de la penedida) qui, com passa amb la màfia, decideixi “cantar”. I, quan ho faci, el seu testimoni serveixi per netejar les institucions. Una opció és que algú honrat, que n'hi ha a totes les cases, un dia se'n cansi de com alguns estan desprestigiant les institucions de l'Estat i decideixi salvar-les, encara que això posi en risc la seva situació personal (i potser la de la seva família). O potser passa una cosa menys èpica i més humana. Algú a qui li van prometre alguna cosa que després no han complert, es vengi engegant el ventilador.

Durant tot el Procés hem aprés a no esperar res de ningú, però de vegades a la vida passa com a la lletra de Pedro Navaja, la cançó de Ruben Blades: “La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay Dios”.