He sabut la mort de la companya i amiga Montse Oliva de camí cap a Valls. Hi estava anant per assistir a la diada de Santa Úrsula, possiblement la més important de la temporada castellera, sense desmerèixer-ne cap altra. I no he pogut evitar començar a recordar algunes de les anècdotes viscudes junts. Sobretot una que quan l'explicàvem, no se la creia ningú.

Va succeir l'any 2004. Cobríem la campanya de Zapatero pel diari Avui. Ella feia la part informativa i un servidor les contracròniques. Allò que en diuen “el color”. Tota la caravana ens despertàvem a les 6 en una ciutat, agafàvem un avió fins a Madrid, assistíem a un acte d'aquells anomenats “sectorials”, a l'hora de dinar agafàvem un altre avió en direcció a una altra ciutat, assistíem a un míting, anàvem a dormir a les tantes, molts dies sense sopar, i l'endemà ens llevàvem a les 6 per tornar a fer la roda. I així durant 17 dies.

Una de les nits que vam poder dormir a Madrid, la Montse i un servidor vam agafar un taxi des de l'aeroport. El conductor ens va sentir parlar i va arribar la típica pregunta: “Ustedes son catalanes, verdad?”. Total, que com que ens havia entès alguna cosa, ja sabia que érem periodistes i vam acabar parlant tots tres de la campanya. Fins que va preguntar-nos de quin mitjà érem. Li vam dir i aquell home, taxista de Madrid, va i ens deixa anar: “Pues entonces ustedes son la Montserrat i el del nombre raro...”.

La Montse i jo ens vam mirar absolutament incrèduls. Però encara faltava el més espectacular i el que ho explicava tot. Seguidament, el taxista va obrir la guantera, va treure un exemplar de l’AVUI i ens va dir: “Es que hoy les he leído”. IN-SU-PE-RA-BLE!

Josemi Gallardo, cap del pal·li de la Procesión de la Candelaria i segon del de Las Angustias de la Hermandad de los Gitanos, avui era a Valls. Hi ha estat convidat per veure la diada, però sobretot per participar en una taula rodona que van fer dissabte per parlar de la relació que hi ha entre un cap de colla i un responsable d'un pas de Setmana Santa. Diversos assistents i el mateix Josemi m'han comentat que les semblances són espectaculars i que les dues expressions culturals populars tenen moltes similituds.

El senyor Gallardo no havia vist mai una diada castellera com la de Santa Úrsula. Era al balcó i de seguida ha baixat a plaça a viure la passió que hi ha. Quan li he preguntat quines sensacions tenia m'ha dit: “He llorao. Cuando he visto como se vive esto y como se sufre, he llorao de emoción”.

I no he pogut evitar pensar en el taxista de Madrid, acabat amb D, del Madrid ciutat. El Madrid que no és el Madrit, acabat amb T, que representa una certa Espanya que és la que molts intenten mostrar als mitjans de comunicació que controlen. Aquest Madrit que no és, ni ho serà mai, el Madrid que tants periodistes catalans vam conèixer gràcies a la Montse Oliva.

Sí, perquè la Montse ha estat la persona que ens ha permès entendre moltes coses a molts ajuntalletres catalans que en algun moment o altre de la nostra vida hem anat a petar a Madrid.

Montse Oliva, una periodista amb un gran sentit de l'humor i amb una gran mala llet però que era una persona  immensament tendra, i que va ser la primera persona que l’11-M del 2004, quan intentàvem dinar al “verde”, un bar situat davant la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid, després del matí més horrorós i terrible de la meva vida, em va dir: “potser no ha estat ETA”.

Avui tots els que la vam conèixer, hem perdut la Montse. I Madrid, amb D, també.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat