Els dies anteriors a l’1 d'octubre del 2017 l'Estat estava convençut que no hi hauria urnes. Però totalment. Aviat se n'explicaran els detalls. La nefasta gestió de tot allò confirma la ignorància absoluta que Espanya (concepte) tenia de la realitat social catalana i prova el seu grau de desconeixement del terreny.

Si haguéssim de geolocalitzar la distància entre l'Estat i la realitat catalana, podríem situar-la, aproximadament, en una zona als voltants de Raticulín. Però ja als afores del que seria el propi planeta de la remota galàxia imaginària.

I si no coneixes l'enemic, ni tens cap interès en entendre'l, vol dir que poques ganes tens de solucionar les coses assegut en una taula.

De tot allò en podrien haver aprés alguna cosa, però miri, no. Com que ja no van aprendre res del postestatut, la llavor sembrada perquè germinés la situació que ens ha dut on som ara. Llavors va ser el PP post-11-M qui va preferir desgastar electoralment el PSOE amb Catalunya abans que intentar entendre quin monstre havien creat. I ja veu en què s'ha acabat convertint el PP a Catalunya, en un partit residual que està a punt de desaparèixer fins i tot de l'Ajuntament de BCN. El negoci d'en Robert amb les cabres.

Després de l’1 d'octubre l'Estat va pensar que les conseqüències de tot allò eren assumibles i la situació es podria reconduir més d'hora o més tard. Creien que tot era tan senzill com aparèixer al mig de la plaça Major i cridar-li a la població “tornin a casa seva que aquí ja no hi ha res més per veure”. I resulta que sí, que encara hi ha molta cosa per veure.

Per una part molt important de la societat catalana, sigui quin sigui el seu origen o la seva llengua materna, uns senyors van entrar a casa seva el dia de Nadal esbotzant la porta, van destrossar la vaixella de la família, van pegar la iaia i van espantar la canalla. I això no és fàcil d'oblidar.

Alguns diuen que venen dies de distensió i que s'estan fent passes en aquesta direcció. Però encara no saben que la cosa no se soluciona portant una vaixella nova i regalant uns caramelets als nens perquè se'ls passi l'ensurt. Si no han entès que la ferida és molt més profunda és que un altre cop (i ja en van...) han tornat a no entendre res. I això vol dir que la distensió és impossible. Potser sí en superfície, però no al nucli.

No entendre la realitat perquè la desconeixes és com voler afrontar els efectes d'una gotera sense saber d'on ve. Si cada vegada que et cau aigua del sostre tu et limites a posar una galleda i a pintar la zona afectada, del sostre en seguirà caient aigua. I mentre no plogui tu podràs anar dient que el problema està solucionat, però autoenganyar-se és la invitació al fracàs. Bé, i a que un dia et caigui el sostre al cap.

El problema és que per salvar la seva Espanya, no l'Espanya de tots els espanyols, que és una cosa diferent, l'Estat està disposat al que calgui. Perquè els hi va la subsistència social i, sobretot, econòmica. I això vol dir molt més patiment. Encara més. Per als catalans, que ja en som conscients, però també per als espanyols que no són Estat. I el més terrible per al seu futur és que ells això encara no ho saben.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat