Miquel Àngel Estradé és exdiputat i exsenador d'Esquerra. Avui ha publicat una piulada que ha estat una sorpresa molt agradable:
I ara vostè em preguntarà: Per què sorpresa i per què agradable? Primer pel contingut. Estradé planteja una crítica urbi et orbe, global. No només als “altres”, com és habitual, sinó també als “uns”. És una esmena a la totalitat, cosa que cada cop costa més veure. I llegir. I després perquè planteja una reflexió autocrítica, una cosa més difícil que veure jugar Démbélé.
Efectivament, al final tot això del suplicatori a Laura Borràs ha anat de tot menys de Laura Borràs. JuntsxCat/PDeCAT, Esquerra i la CUP l'han usat per desgastar-se a base de retrets de vol gal·linaci i deixant de banda que estàvem parlant d'un sistema de contractes que absolutament totes (TO-TES) les administracions usen. Serà més o menys lleig però si ens toquen la manera de fer contractes d'una, cal tocar la manera de fer els contractes de totes. Perquè si no és així, la cosa fa pudor a deloscobisme.
Suposant que la qüestió que ens ocupa fos el buidatge del pis de la iaia un cop morta, cada un hi hauria entrat a sac per arreplegar el que sabia que fotia l'altre i no el que realment li feia falta per moblar casa seva. Dit d'una altra manera, amb la iaia encara al tanatori van fotre la porta de casa seva a terra i es van treure els ulls per pillar la calaixera, encara que a cap d'ells ni els cabia a casa seva ni la volien per a res, però pensant que la volien els altres. I ningú es va ocupar ni de la iaia ni dels objectes que realment eren de valor.
Però darrera de la reflexió-observació d’Estradé hi ha la realitat del món indepe de finals de juny del 2020. Quan parles individualment amb gent dels partits, la majoria et diu amb cara de resignació: “Noi, quin espectacle estem oferint”. Però el continuen oferint. Els partits indepes ja no parlen d'independència, parlen d'eleccions. I dediquen les poques energies que els queden a apunyalar-se a les xarxes socials. Amb noms reals o amb trols.
L'Estat va fer miques l'independentisme institucional de la mateixa manera com el Madrid guanya últimament els partits, o sigui aplicant-se les regles al seu aire. I amb Marchena controlant el VAR. I les restes polítiques que han quedat en forma de trossets es dediquen a esmicolar-se entre elles encara més. Els líders a la presó i inhabilitats i els de fora participant en un infinit concurs de Miss i Mister ego, més pendents de la situació personal individual que de mostrar una mínima generositat col·lectiva.
L'independentisme està ara mateix com l'església cristiana catòlica. Els feligresos continuen creient en Déu, però ni van a missa ni fan cas del que els diu la cúria. Perquè la cúria diu coses que estan fora del món real. Vaja, que el Vaticà i els bisbes van per una banda i els creients indepes, callats i a casa, duen la processó per dins. I mai millor dit.