Aquesta setmana ha estat notícia la visita de la cúpula dels governs Aznar a la sala de judicis de l'Audiència Nacional a San Fernando de Henares.

Francisco Álvarez Cascos, Rodrigo Rato, Javier Arenas, Ángel Acebes, Jaime Mayor Oreja i l’eurodiputat Gerardo Galeote han declarat com a testimonis en una peça separada de la primera època del Cas Gürtel. I ho han fet perquè així ho van demanar els advocats de Luís Bárcenas quan l'estratègia era escampar l'ombra de la sospita entre el màxim possible de persones.

I, què va dir la cúpula dels governs Aznar, però sense Aznar... ni Rajoy? Doncs res. I, sap per què no van dir res? Perquè no recorden res.

Això, que en un altre moment hauria estat notícia d'obertura a tots els informatius, ha passat sense gaire pena ni glòria. I el més interessant, mediàticament, és que potser demostra la teoria de la saturació: passen tantes coses i tan grosses, i quan passen resulta que no passa res, que al final trobem normal que els pesos pesants d'un govern vagin a declarar com a testimonis en un judici per corrupció. Estem saturats i ja res ens fa saltar de la cadira.

La compareixença va ser marciana, però ningú va aprofitar el material per oferir una peça sucosa. Només ho va fer el programa La Competència, a RAC1. D'aquesta manera que pot sentir en aquest enllaç: 

Al final, doncs, una notícia política de primer ordre resulta que es mostra en la seva vessant més informativa en un programa d'humor. Precisament el lloc, els programes d'humor i d'entreteniment, on actualment s'hi fa més periodisme crític i de denuncia. 

Perdent els papers en públic? 

Oriol Güell és un periodista de El País que aquesta setmana ha tingut una enganxada a twitter amb diversos comptes amb qui no hi té gaire bona relació (i viceversa). La discussió era sobre el famós cartell que va aparèixer en un plafó de l'ajuntament de BCN i que incitava a la violència contra el consumisme (se suposa):

El cartell va desaparèixer i ningú sap per què va aparèixer ni qui el va fer aparèixer, però la discussió s'hi ha quedat. I la cosa entre Güell i els seus interlocutors es va anar escalfant, fins que vam poder llegir coses com aquesta: 

Aquesta piulada i la resta d'aquest estil han estat esborrades, cosa que implica que l'autor no esta gaire conforme amb el contingut. La pregunta és: calia arribar a aquest nivell? Tots ens hem emprenyat amb algú alguna vegada a twitter, però un periodista que té una certa anomenada ha d'arribar a aquests extrems? 

I una altra pregunta: Oriol Güell és la parella de Gemma Ubasart, una persona pública de l'òrbita dels comuns. Per criticar el to de les piulades del periodista, cal recordar com han fet alguns, aquesta relació. Què hi té a veure? O és que es tracta d'aprofitar qualsevol cosa per donar gustet al brou de la polèmica?

"Una periodista de TV3"

De sobte, els de Periodista Digital pengen una notícia i la titulen 'Una periodista de TV3 solo suspendería el referéndum "si el Estado empieza a matar gente". Doncs bé, aquest és l'enllaç on podrà veure escoltar el que diu la "periodista de TV3" i com ho diu i, sobretot podrà veure qui és "aquesta periodista" de TV3. 

Deixant de banda que la data el vídeo és d'un dia que encara no ha passat, o sigui que és un vídeo arribat del futur, això és una tertúlia, aquesta persona no és cap "periodista de TV3" i el que diu no és el que li fan dir. Ara bé, un cop penjada la notícia, ves a dir-li a la gent que el que li diuen que és la realitat, no ho és realment...

El famós bar feixista d'Ávila

Ha corregut molt per la xarxa la història del bar feixista d'Àvila que fa un simpàtic humor relacionat amb la guerra civil. I també ha circulat molt la pissarra que té a l'entrada de l'establiment:

Doncs bé, aquesta particular manera de veure el món feixista, ha provocat queixes. I els sempre admirats companys de Periodista Digital, sap com respost aquestes crítiques? Doncs amb el seu estil sempre assenyat, desapassionat, rigorós i, sobretot, 100% periodístic. 

Ah, el millor és que ho inclouen a l'apartat de "ciència i educació":

Fer-nos passar bou per bèstia grossa

No, si encara haurem d'estar-li agraït... Aquest senyor està disposat a pagar el que deu, no perquè ho hagi de pagar sinó perquè té un bona bona voluntat que no se l'acaba... IN-CRE-Ï-BLE!

Quin error més casual

Miri que, posats a equivocar-se, hi havia possibilitats d'error. Doncs van i cometen aquest:

Les casualitats de la vida...

Bona setmana mediàtica!