Apujo la persiana. Fa sol i és dissabte. I és dissabte, com podria ser dijous. O això és el que pensava un servidor al matí, perquè a la tarda m'han obert els ulls. A veure, he encertat la part “és dissabte i podria ser qualsevol altre dia”, però he fallat en que podria ser dijous. No, els caps de setmana no poden ser dijous perquè sempre són dilluns. Ho ha dit el Cap d'Estat Major de la Defensa i, a partir d'ara, Cap dels dies de la setmana:
Quan això acabi, m'encantaria poder parlar estona i estona amb el senyor Miguel Ángel Villarroya sobre aquesta idea seva consistent en repetir que som en una guerra. Perquè m'agradaria molt poder entendre el fons de seu raonament, diametralment oposat al meu. Això no és cap guerra. Les guerres són una cosa que fem els éssers humans entre nosaltres mateixos des de Caïm i Abel (concepte). I les fem per rivalitat, poder, odi, enveja, sotmetiment, control, afany de conquerir el que és dels altres, per robar, destruir els que no són com tu i demostrar qui és més fort. En canvi els virus ens demostren als humans, precisament, les nostres febleses i vulnerabilitats. Els virus ens diuen que no som els amos d'un món on tot ho hem solucionat sempre matant altres éssers humans, la majoria de cops per culpa de deliris que gent als quals els faltava una bullida. O tres.
La guerra és supremacista i els virus són humilitat.
Total, que com que és dillunsabte, m'he passat tot el matí desconnectat. Començo a estar saturat de tanta informació i me l'estic racionant. He recuperat una novel·la que vaig començar a llegir fa dos estius. En favor meu, cal dir que té 650 pàgines.
Després dinar he fet rama de missatges. “Fer rama” és una expressió que diuen al poble de la meva amiga funcionària i és l'acció de recollir branques i branquillons que han caigut durant l'hivern. Me la va fer conèixer ahir. En destaco tres: 1/ La gestora d'esdeveniments que m'explica que la seva mare no va a veure uns veïns de prop de 90 anys, no perquè pensi que ella els pot encomanar el coronavirus a ells, sinó perquè té por que li encomani a ella la cuidadora que els atén. Però és que la cuidadora està convençuda que qui li encomanarà a ella són els avis. La roda sense fi! 2/ La professora de ballet em diu: “Com ens hem de veure... Estic fent un pastís. De formatge. I no he fet un pastís en ma vida! I no tinc ni una balança per mesurar les quantitats”. Al cap d'una hora el missatge és preocupant: “Crec que m'ha quedat massa líquid”. El següent és una derrota: “Hi he afegit farina per espessir-lo i ara és un pastís de farina” i 3/ L'amic que té una petita botiga de menjar: “Soc dels que cada dia surt a aplaudir el personal sanitari, però a nosaltres, als que seguim obrint les botigues i mercats perquè no falti de res i als que ens porten el gènere, també estaria bé algun reconeixement, no? Perquè, t’imagines això amb escassedat d'aliments? Si la gent ja passa de tot i se'n va a l'apartament, què no farien per una llauna de tonyina, unes mandarines, un lluç o un bistec?”.
Ja al vespre torno a enviar un correu al col·lega que ara mateix viu a Cartagena de Índias i del qual fa quatre dies que no sé res. En l'últim mail em deia: “Aquí es podria dir que han arribat abans les mesures dràstiques que la pandèmia. Tenim 57 casos a tot Colòmbia i a Cartagena 3, que són una turista britànica i les infermeres que la van atendre. I tot i això han tancat l'espai aeri, terrestre, marítim i fluvial fins a nou avís. I sales de festes, bars i restaurants, escoles, cases de putes, casinos, competicions esportives, etc. Això només és sobre el paper, perquè òbviament, amb 3 casos no pots convèncer a la població que estan en risc i que no li comprin al paio que passa amb el carret de la fruita. Ni li pots dir al del carret de la fruita que es quedi a casa, obvi. Com que la configuració socio-econòmica de les ciutats també és un factor a tenir en compte (la gent es guanya la vida al carrer) i perquè aquí funciona el que en diuen “el rebusque”, si no ho feien així no em puc ni imaginar com s'hagués escampat tot plegat. Les zones turístiques estan segellades i les noves arribades en avió han de passar quarantena de 15 dies. El meu únic problema ara mateix és sortir al carrer a fora de la zona on ‘tothom’ em coneix i sap de la meva existència. Ja fa dos dies que la gent em mira diferent (soc l'únic blanc allà on vaig i faig cara de turista) i avui he sentit com algú exclamava ‘coronavirus’ mentre em passejava per en un centre comercial. Veurem”.
Hora de sopar. Fa estona que no es dispara la puta alarma que s'ha estat disparant tot el dia, però com que estem confinats: 1/ No puc sortir a mirar d'on és i 2/ No puc sortir a disparar-li jo a ella. Concretament una pedrada.
Ara, que hi ha gent que té altres veïns que no són precisament una alarma...
I així ha passat un nou dia, el que en fa 9 de no sabem quants...