Apujo la persiana. No sé si són núvols o boira baixa, el cas és que avui tampoc no fa sol. Començo a tenir la síndrome del “quin dia de la setmana és avui?” i haig de mirar el mòbil per confirmar que és dijous.
Em truca un amic metge. La seva mare estava ingressada per un tema que no té a veure amb “la cosa”, però per fi ja és a casa. Tancada a pany i forrellat, naturalment. En Joan m'explica la seva visió: “La vida s'ha emprenyat amb l'ésser humà, l'element més nociu de la natura. Un virus que es va transmetre d'home a home només fa tres mesos i mig a l'altra punta del món, ja ha infectat tot el planeta. I ara hem vist que no som invulnerables. Ens hem tornat a creure que érem el Titanic indestructible que va salpar de Southampton i aquí tornem a tenir l'iceberg. Però aquest només és el primer dels que vindran. A veure si n'aprenem”. I afegeix: “Quan això acabi, que no sabem quan serà, moltes coses hauran de canviar. I, de fet, canviaran. Les revolucions no les fa la gent que menja tres cops al dia i ara començarà a haver-hi gent que potser ho passarà molt malament. I l'Estat ho sap. Per això ens avisa dient-nos que desplega l'exèrcit. Per fer què? Per desinfectar el port? No té cap sentit. És un avís”.
Ronda de missatges del dia. Destaco el de la funcionària que veu al futur un possible gran canvi social: “A veure si la gent agafa basarda de compartir coses per no infectar-se de microbis i deixen de menjar-se’m les meves postres. Quan dino o sopo fora de casa amb més gent, abans dels cafès sempre pregunto si algú vol postres. Tothom diu que no. Ho torno a repetir. I tothom diu que ha quedat molt tip, que si la línia... Vaja, que no. Em porten les MEVES postres i algú o altre SEMPRE acaba dient-li al cambrer ‘em pot dur una cullereta que les tastaré, perquè fan bona cara’. I tothom fotent la seva puta cullereta a les MEVES postres. Que me les he demanat JO per menjar-me-les JO, no per anar repartint-les i acabar menjant-me les baves de les culleretes de tothom”. Jo no l'he volgut desmoralitzar, però crec que això no passarà. El món pot canviar molt, però hi ha comportaments humans impossibles de modificar.
Mig matí. Surto a comprar. El carrer fa una altra olor. No sé a què, però és diferent. Suposo que la davallada de trànsit i de moviments s'ha de notar per alguna banda. També noto diferència amb la vista. Tantes hores mirant-t'ho tot de tan a prop, sobretot pantalles, fa que els ulls perdin el costum dels espais grans. També hi ha un altre gran canvi que notes de seguida, i és que tothom va pel carrer sol.
De tot el que m'explica la gent, des de la distància, destaco: 1/ Qui em pregunta: “Aquest virus l'han creat, oi?”, 2/ Qui em recomana: “Agafa el tiquet de compra perquè els demanen com a justificant per poder anar pel carrer”. I quan la persona en qüestió veu que vaig amb peix, afegeix: “En aquest cas crec que no cal, perquè no tindria sentit anar pel carrer passejant-lo”, 3/ Qui s'indigna: “Hisenda diu que no pensa modificar els terminis de pagament de l’IRPF perquè al 70% li surt a tornar. I el 30% que paguen, la majoria autònoms? Haver de pagar no vol dir ser ric, vol dir que t'han retingut menys del que et tocava pels teus ingressos. Amb quins diners es pensen que la gent pagarà la Renda si potser s'estarà tres mesos sense facturar i 4 o 5 sense cobrar?", i 4/ Qui comparteix un dubte: “Pot ser que no tothom que diu que ha donat positiu hagi donat positiu realment i ho faci per no ser menys que altres?”.
La col·lega investigadora social m’envia un missatge preguntant-me si he anat a comprar. La resposta positiva li fa compartir una reflexió: “Has caminat per anar a comprar? Has notat que els coloms sembla que s'estan acostumant a viure més amples? La meva observació anecdòtica em fa pensar que l'ocupació de l'espai públic es redefineix. Hi ha tot d'éssers vius que ara no han de compartir aquest espai amb els éssers humans i fan la seva d'una altra manera. No vull transmetre cap avaluació, ni negativa ni positiva, només és una observació”. Doncs, pobres coloms, quan tornem tots i amb les ganes que tindrem de carrer i de companyia, qui s'hauran de confinar seran ells...
A un quart d'una compareixen els consellers habituals. La de Salut, Alba Vergés, sol·licita que metges i infermers jubilats més o menys recentment i estudiants d'últims cursos, es presentin voluntaris. Això em recorda el que em va dir ahir una amiga que té un fill a 4t de Medicina: “Es va apuntar per si feia falta gent i ja l'han cridat per fer seguiment de qui ha estat en contacte amb positius. Acabo de parlar amb ell. Està molt content. Els dimecres al matí anirà en grups de 5 estudiants a fer el seguiment de casos del Clínic. Avui ha estat el doctor Trilla amb ells i els ha dit que demà comencen formació al 061”.
I parlant d'ahir... Ahir vam descobrir que el Rei té uns assessors republicans que el volen enfonsar en la més absoluta de les misèries. En plena crisi mundial saps que més d'hora o més tard Felip VI haurà de sortir públicament a dir alguna cosa. I tu col·loques un diumenge a la nit una campanya d'imatge anunciant que renuncia a una herència a la qual no pot renunciar perquè només pots heretar de qui està mort. I l'emèrit té morta la imatge, però ell com a ésser humà, continua viu. I llavors fas sortir el Rei “normal”, el d'ara, el dimecres següent, però sense que parli de la corrupció del seu pare. I, esclar, les cassoles rebenten fins i tot en barris de Madrit (concepte) on són més monàrquics que el palau de la Zarzuela. Un assessor “normal” hauria dit: “Sortim dimecres i dijous fem la maniobra del testament que ara ja no volem”. Doncs no, tot al revés.
Però és que avui hem descobert que no només els assessors són republicans. Els que li fan els discursos també. Miri aquesta piulada:
És de l'autora d'una novel·la on hi apareix un discurs del Rei que... és clavat al que va fer ahir. Però esperi, que ara ve el millor. Jimina Sabadú va redactar aquest discurs basant-se en un discurs que el Rei va pronunciar realment l'octubre del 2017 i sobre un altre tema. És a dir, davant del problema de salut, social, de relacions humanes i econòmic més important de la història de la humanitat, la Casa Reial espanyola va reciclar un discurs de fa 3 anys. No es van molestar ni en fer-ne un de nou!!!
I parlant de novetats... Després de sis dies en què el PSOE ha ocupat tot l'espai mediàtic, avui han deixat que Pablo Iglesias comparegui públicament, i sense militars als costats, per comunicar-nos unes quantes mesures socials, sí, però bàsicament per recordar-nos que al Gobierno hi ha un altre partit, a part del socialista, i que es diu Podemos.
A la tarda envio un missatge a l'alcalde d'Igualada, Marc Castells, per demanar-li com veu la situació. És pessimista: “Avui sumarem més morts a la ciutat”. Li demano què s'hauria de fer per intentar millorar la situació: “Dotar de material i personal els hospitals i les residències de gent gran i preparar-nos pel que ve, que serà molt dur. Insistir a la gent que la situació és MOLT GREU i que segueixin els canals oficials”. Doncs ja ho sap.
I com que tot és prou complicat i encara ho serà més, què tal acabar amb un missatge dels Mossos que he trobat SEN-SA-CI-O-NAL?
Demà vuitè dia, de no sabem quants...