Apujo la persiana. Però avui ho he fet al migdia, que és quan en Carlos ha pogut venir a reparar el mecanisme que ahir va quedar trinxat. Ei, però fet miques del tot. Com nosaltres hem quedat després de 74 cròniques viscudes. Feia dies que ens estàvem fent el desconfinament a sobre i avui, crec, sense dir-nos-ho, hem convingut que ara sí, que per fi veiem llum al final del túnel. I no és un tren de mercaderies que ve en direcció contrària. El 25 de maig del 2020 hem respirat profundament, ens hem tret un petit pes de sobre i ho hem començat a veure clar. I potser la persiana, que ara té un nou mecanisme, no deixa de ser una metàfora del que hem deixat enrere.

Entre que ja som tots (i totes) com a mínim a la fase terrasses de bar, que molts (i moltes) ja són en fase d'anar a la platja i, sobretot, que els viròlegs (les noves estrelles del firmament mediàtic) diuen que estem anant força bé (tot i que hi podrien haver-hi petits rebrots), la sensació és d'optimisme. Després de més de dos mesos de pèssimes notícies, deixem de mirar enrere i comencem a mirar endavant. Ara mateix tenim més esperança que por. Per tant, avui toca acabar aquesta sèrie que durant 74 dies ha parlat de la nostra vida tancats i començar a parlar del que ens ve a partir d'ara. Tornar a com si fos abans, però sense ser-ho encara del tot.

És impossible oblidar els sis mil set-cents morts haguts, de moment, a Catalunya i els 27 mil d'Espanya. Ni als centenars de milers de persones que han perdut la feina o el negoci on s'hi havien deixat els estalvis i totes les hores. Ni als milers de persones que no han ingressat un sol euro des que va començar tot i que ara cada vespre fan cua per poder obtenir una caixa amb menjar. Però ara toca passar el dol corresponent, afrontar la brutal crisi econòmica que ja s'ha assegut al sofà de casa i empènyer entre tots perquè marxi el més aviat possible i ens deixi espai per tornar a estirar-hi les cames. I això només ho podem fer mirant endavant.

Setanta quatre dies després toca agrair-li la paciència que ha tingut llegint aquestes cròniques. Prou complicat estava tot com per, a sobre, dedicar-li una estona del seu temps a llegir aquestes lletres ajuntades, que van començar amb la intenció de ser un dietari i que al final no sé ben bé com han acabat. Però, esclar, vostè és bona persona i no pot evitar-ho. I també agraïments a totes els amics i amigues que han ajudat a fer-les possible amb les seves aportacions. En un xat que vam fer amb membres del Club de ELNACIONAL, una amable senyora em va preguntar si els que sortien existien. Sí, sí, tothom té nom i cognoms reals, però vaig considerar que si no el posava, tindrien més llibertat per opinar i per reflexionar.

Setanta quatre cròniques després hem tingut temps de netejar de papers aquella taula que sempre estava plena de papers prescindibles i que mai teníem temps d'ordenar. D'endreçar aquells armaris de la cuina plens d'estris tan absurds com innecessaris. De posar ordre en un rebost on hi hem trobat peces de museu caducades el segle passat. De netejar a fons la nevera, inclòs aquell calaix que mai havíem sabut treure. I d'actualitzar el congelador, on hi han aparegut paquets que els obries i de dins hi sortia una ciutat romana en perfecte estat. I fins i tot hem passat a l'ordinador i hem posat en carpetetes els centenars de fotos que teníem al mòbil.

Però la pregunta que ens hem de fer 74 dies després és si hem canviat. Som iguals avui que a principis de març? Veiem el món de la mateixa manera? ¿Som més cínics, més descreguts, més escèptics, o ens hem refermat en el convenciment de les bondats de la condició humana? ¿Recorda que al principi tenia molt d'èxit allò de “les crisis treuen el millor i el pitjor de la gent”?. Doncs bé, què creu que ha sortit de vostè? És millor o pitjor? I, li diré més, què vol dir ser millor? I pitjor? I li doblo l'aposta, ¿després de tot el que hem vist, inèdit fins avui en la història de la humanitat perquè la humanitat mai havia estat tan global com avui, algú és capaç de dir: “Sí, sóc pitjor”? I, hem aprés alguna cosa? Sigui bona o dolenta. Sobre nosaltres, sobre els que ens envolten, sobre els que ens manen i sobre la humanitat en general. Recorda els propòsits fets els primer dies i com els ha anat evolucionant?

Als hospitals, milers de persones s'han jugat literalment la vida per salvar la nostra. I uns quants milers més l'han arriscat perquè no ens faltés de res. Ni menjar, ni els serveis bàsics com llum, aigua, gas, internet, combustible, recollida de la brossa, neteja dels carrers... I moltes més han intentat ordenar una situació tan caòtica com desconeguda (protecció civil, Mossos i policies locals, bombers, serveis d'emergència...). I després ha estat vostè. I a vostè li vull dedicar les últimes línies d'aquesta última crònica.

Vostè que potser no ha pogut ni enterrar un ésser estimat i que ho ha acceptat perquè era el millor per a tothom. Que s'ha quedat a casa renunciant a moltes coses. Que ha sortit al carrer l'imprescindible. Que ha patit moments d'incertesa. Que no ha pogut estar amb familiars i amics. Que potser ha passat nits sense dormir gaire. Que ha optat per la calma i la resignació perquè era l'única manera d'acabar amb el virus. Vostè es mereix el meu aplaudiment. Moltes gràcies pel seu granet de sorra. Sense vostè avui no estaríem començant a treure el cap del forat. Però sàpiga que això no ha acabat. Falta una última empenteta. O sigui que ara no se'm relaxi del tot, d'acord? I fins a sempre!