Apujo la persiana. Està ennuvolat. Però diuen que no són núvols sinó boira. Però jo veig que els núvols no venen del mar. I, de fet, a la tarda cauen unes gotes. I no, no són fruit d'una boira pixanera. És pluja. Jo, si vol que li digui la veritat, fa temps que m'he perdut. En general i en particular. Amb els núvols que diuen que no ho són i, des d'avui, amb els guants que ens havíem de posar per no infectar-nos.

Una experta en infeccions del Clínic ha aparegut al TN Migdia dient que res de guants. Dur-ne té més risc de contagi que anar sense. Perquè no els sabem usar, no els sabem desinfectar i no ens els sabem treure. I, per si no m'havia quedat clar, a la tarda ho ha dit una infermera de Sant Pau de BCN al Tot es mou (TV3). Total, que fent cas de la famosa frase feta que diu “t'ho pots fotre per on t'hi càpiga”, he agafat la capsa de 100 guants que vaig comprar la setmana passada i he començat a provar a veure què. I ja l'hi explicaré.

Per cert, me n'oblidava. Resulta que a la part interior d'aquests guants que li comento, hi ha talc. Vaig descobrir-ho després d'anar deixant-t'ho tot amb una mena de pols blanca que feia que cada cop em preguntés: “I, per què carai deu quedar tot ple d'aquesta pols blanca? O m'he arrambat a llocs molts bruts o he estat als camerinos d'un programa de reality d'una coneguda cadena de TV privada”. I no, era el talc que feia que tot el que toqués quedés com La Molina en plena temporada.

Per cert, parlant del Tot es mou... Aquest programa de TV3 que fa acolliment de gent estranya com un servidor ha abandonat aquell plató on hi entraves fent una volta per uns passadissos tan solitaris que només podies trobar-t'hi assassins en sèrie amb una serra elèctrica, esperits de morts de la Primera Guerra Mundial, o la nena de L'exorcista. I ha tornat al seu plató habitual. Això ha significat el retorn del gran Quim Jaumà i que ja entren convidats. Cada cop que s'incorporen a taula i després se'n van, la Pili entra a plató i desinfecta l'espai. Explico això perquè és una manera de constatar que anem deixant enrere els moments més inquietants i perquè el desplaçament m'ha servit per constatar un considerable augment del trànsit. Acostumat a anar completament sol per autopistes i rondes, avui ja es veien circulant altres cotxes. I fins i tot fa com gràcia.

La resta del dia ens hem entretingut molt amb això de l'estat d'alarma. Demà sabrem si el Congrés dels Diputats li ha acabat renovant o no la sol·licitud a Pedro Sánchez i ho comentarem. Avui, abans de saber què, hi ha dues coses a dir: 1/ Si vas pel món dient que no existeix un pla B, poses entre Espanya i la paret a una oposició que estàs ignorant repetidament i li ofereixes la revolta en safata. A no ser que tot sigui una maniobra (una més) per acabar acostant definitivament Ciutadans a la causa i poder desfer-te dels molestos i empestats indepes i 2/ I aquesta va per tots en general. És impresentable llençar-se els morts pel cap. I també ho és usar els ERTO per fer política barata. Hi ha massa gent que ho està passant malament i que ho passarà encara pitjor i hi ha massa persones anant als menjadors socials  perquè fem el torracollons amb aquest tema.

Això justament el dia que han publicat les xifres oficials d'aturats de l'abril. A tot l’Estat són 282.891 persones. I ja li dic ara que aquesta xifra me la crec jo com em crec que Neymar se'n va a dormir cada dia a les 10 de la nit després de menjar-se un platet de monjeta tendra i patata bullideta i de resar al nen Jesús. Novament compatibilitat creativa. Però, esclar, si van fer-ho amb els morts per coronavirus, què no faran amb els aturats? Si llavors només comptaven qui moria en un hospital i havia estat prèviament diagnosticat, oblidant els no diagnosticats i els que morien en residències i a casa, ara deixen fora els autònoms, els amos de petits negocis i els afectats pels ERTO. Esclar, i si treuen els calbs, les que tenen colesterol, les runners i els que surten a aplaudir als balcons, al final encara acabarà sortint que s'han creat 3 milions de llocs de treball.

El dia 14 de març tots teníem organitzada més o menys una vida. I preparàvem una calçotada per aquell diumenge, organitzàvem Setmana Santa i fins i tot fèiem plans per a l'estiu. I convocàvem dinars de feina i sopars amb amics. I anàvem al bar a fer un cafè, a jugar a futbol o al cinema. I teníem projectes. D'un dia per l'altre, vostè i jo ens vam haver de quedar a casa sense saber si podíem sortir o no a comprar el pa i com havíem de fer-ho per no morir en l'intent. Però és que d'un dia per l'altre, el productor de calçots es va haver de menjar la collita, com els productors de flors es van menjar les roses de Sant Jordi. Qui es guanyava la vida gràcies als ingressos d'un restaurant, va haver de menjar-se tot el que tenia les neveres i fer fora els seus treballadors. D'un dia per l'altre, qui tenia una petita agència de viatges es va quedar sense futur i qui servia menjars a les escoles es va començar a preguntar quan podrà tornar a fer-ho. I d'un dia per l'altre, qui tenia una botiga de roba va veure com possiblement no podrà a obrir mai més el seu negoci perquè al seu negoci li ha passat el mateix que en el seu moment li va passar a les botigues de barrets o als vídeoclubs. D'un dia per l'altre.

Aquesta gent, que ja veurem com se'n surt, ha de poder ser, almenys, un número. Ha de poder formar part de la xifra total de la realitat. Aquesta gent té dret a ser comptada. Perquè si a sobre que no tens futur, no existeixes, llavors si que no hi haurà prou psicòlegs per atendre el que ens vindrà. Comptant que molts dels que no tenen ni dret a ser una xifra tinguin diners per pagar-se un psicòleg.