Apujo la persiana. Un dia més, ni carn ni peix. Novament ni fa sol del tot ni està ennuvolat del tot. El temps està com l'ús de les mascaretes, que tenim dies de tot. Segons qui parla i segons quin dia és diu que són molt útils i endavant i segons qui parla, el mateix dia diu que no calen perquè tampoc fan gaire servei, segons com. Però el mateix que diu que no calen gaire, encarrega milions de mascaretes per regalar a l'entrada dels transports públics perquè diu que són molt útils.

A veure, senyors i senyores que xerreu en general, i de mascaretes en particular... La majoria de ciutadans no som experts (ni expertes) en el tema. De fet, servidor de vostè que en sa vida ni havia vist de prop una mascareta, ara resulta que sóc expert en el tema i podria donar conferències sobre la quirúrgica de tres capes que protegeix de dins cap a fora o les autofiltrants FFP1, FFP2 i FFP3 i les partícules de micres que retenen cada una. Però realment ignoro la seva utilitat real en cada moment i situació. Jo què carai sé! Per tant, no costa gaire posar-se d'acord en UN sol missatge. O és convenient dur-les o no ho és. I punt i final. I si és que sí, ho deixem en sí. I si és no, doncs no. Però no anem canviant de criteri i que si quan fas la vertical pont no cal, que si quan plou potser sí i que si tens caspa depèn. S'ha entès? Gràcies!

I si de mascaretes ni idea, tampoc en sabíem res dels moviments dels virus. Però com que, sortosament, tenim ulls, orelles i cervell, hem aprés a saber que a Itàlia hi va passar fa dues setmanes el que ara està passant aquí. I als Estats Units, sobretot a Nova York, ara mateix hi tenen la nostra situació de fa dues-tres setmanes. Per tant, continua sent molt recomanable mirar a Itàlia per saber el nostre futur a 14 dies vista. De la mateixa manera que és molt recomanable mirar què passa a la capital del món.

A Nova York enterren cada setmana unes 200 persones mortes per coronavirus en una illa deserta situada davant del districte del Bronx. Fa dos segles que allà hi ha una fossa comuna on hi van a parar els que ara en diuen “traspassats” sense familiars coneguts o amb una família tan pobra que no pot ni pagar un enterrament. És a dir, a la ciutat més important del país líder del món, el més poderós (al menys fins ara), el capdavanter en investigació, el que té les millors universitats, el més ric (al menys fins ara) i el que marca la pauta global en consum cultural, de lleure i en comportament social, hi ha centenars de morts que van a parar a un forat al mig del no res com si fossin un moble. Doncs quina merda de societat, no?

Nosaltres som com som, sí, i Déu n'hi doret, però a l'ascensor de l'escala dels meus pares hi ha aparegut un full on la veïna del 2on 2ª hi va deixar el seu número de mòbil a sota d'un text que deia: “Si alguna persona té dificultats per sortir de casa, truqui'm. Jo li aniré a comprar el que necessiti i li ho deixaré a la porta”. Després s'hi va afegir el del 4rt 2ª. I després, un parell més. Quan veus coses com aquestes penses en quina mena de societat t'agradaria viure, en aquella o en aquesta? El gran país on si ets pobre no ets res de res ni quan palmes o intentar ser un gran país però més humà? Doncs miri, he fet una carta als reis.

Els catalans no tenim petroli, ni fosfats, ni or, ni coltan. I d'indústria poca. Si volem ser alguna cosa al món, però alguna cosa de veritat, hem d'oferir-li al món un valor afegit molt potent. Quan ara veiem que entre els equips que hi ha al món treballant per trobar una vacuna contra el coronavirus, n'hi ha de nostres, no pots evitar pensar: hem d'anar per aquí. Tenim talent, però molts joves han hagut de marxar perquè aquí no poden desenvolupar-lo. Hem d'aconseguir que no en marxin més i que la majoria tornin.

Si volem ser, hem d'organitzar els Mobile en el màxim de camps de la investigació. Big data, blockchain, enginyeria biomèdica, desenvolupament de fàrmacs, 5G i wi-fi 6, vacunes, continguts de lleure i entreteniment, realitat virtual... Si som líders en alguns d'aquests àmbits, tindrem un gran poder. Per tant, serem. Si no, mai no en fotrà cas ningú.

I si som els millors en alguns d'aquests àmbits i seguim ajudant-nos entre nosaltres, i seguim lluitant per tenir uns serveis públics potents i eficients i un estat del benestar competent... llavors això ja seria la hòstia. Però, esclar, això només una carta als reis de l'Orient un dissabte sant que no és ni una cosa ni l'altra i quan falten més de vuit mesos perquè vinguin. I ja veurem aquest any com arriben...