Apujo la persiana. Fa sol. I fa bon dia. Molt bon dia, dins la gravetat general. Hem tingut bones notícies d'una persona del meu entorn que és a Can Ruti i he tornat a sentir per ràdio la veu d'en Toni Clapés. Amb la Maite ho celebrarem menjant “torta del casar” fins que ens surti per les orelles. Amb en Toni anirem a sopar. Quan sigui possible. De fet, ara tampoc no ens ve de sis mesos. En Toni ha superat un limfoma i dilluns torna a treballar. Realment ha triat un moment molt oportú per fer-ho. Diria que el millor.

Vaig començar a col·laborar al seu programa el 3 de maig de l'any 2004 i parlant del Fòrum de les Cultures. I vaig ser-hi fins el juliol del 2013. Per molts motius va ser l'època de la meva vida en què m'ho he passat millor fent ràdio. Amb ell, el senyor Marcel·lí, en Jaume Nolla i en Joan Spin a Catalunya Ràdio i després, ja a RAC1, amb la Montse Llussà i l’Oriol Cruz. El gener del 2004 havíem anat a sopar al desaparegut Suquet de l’Almirall de BCN, el lloc on he menjat els millors bunyols de bacallà de ma vida i el lloc on vaig tastar per primer cop els lluritus. Aquell dia em va proposar col·laborar al seu programa i vaig ser molt feliç. Com ho he estat avui. Però tot i que aquell dia vaig ser molt feliç, avui ho he estat més.

En Toni ha canviat. Era inevitable. Els moments realment complicats que et van sorgint a la vida sense tu haver-los demanat, vulguis o no, et canvien. De fet, viure és anar superant les hòsties que et van venint. Perquè viure és sobreviure. Ell ha canviat a millor, però hi ha gent que desaprofita l'oportunitat i empitjora la seva manera de ser al món. Una llàstima. I ara que vivim un moment molt complicat que no sabem com acabarà ni, sobretot, quan, aquesta és una de les grans qüestions: canviarem? Individualment, però també col·lectiva, com a societat. N'aprendrem? I en cas que ho fem, què vol dir “aprendre'n”? Quan tinguem una vacuna per aturar aquest virus i tot torni a la normalitat, viurem en un món millor o pitjor? Què és “pitjor”? I, què serà “la normalitat”?

Diuen que les situacions extremes treuen el millor i el pitjor de la gent. Jo tendeixo a pensar que els moments difícils serveixen per confirmar que les bones persones ho són i que la mala gent és molt mala gent. I la mala gent, als moments de crisi, encara és pitjor. En alguns despatxos, en aquest precís instant, hi ha un munt de persones pensat com aprofitar-se del moment per treure'n un benefici personal. Sense importar-los els morts i les seves famílies, els arruïnats, els aturats i els que passaran per situacions complicades. De fet, el patiment dels altres són efectes col·laterals necessaris pel seu èxit i és una situació que encara els posa més calents. I calentes.

Però en tot això de la maldat humana, hem de reconèixer que el coronavirus és democràtic. Els que tenen poder de veritat, poder com per no haver de sentir mai un no, ara no poden sotmetre un maleït virus. Ells, que passi el que passi fan sempre la seva voluntat, ara veuen impotents com una cosa que no veuen té més poder que ells i els pot vèncer. Per molts diners que tinguis, per molt que siguis el putu amo i per molta capacitat que tinguis per comprar voluntats, t'entra una bona dosi de càrrega viral i apa siau i cap a la caixa.

Les regles, almenys durant un temps, han canviat. Per sobreviure ells i el seu sistema, els amos del món han d'abaixar el cap, tancar la boca i confiar en els científics. I fer-los cas. Els científics, una gent ben estranya que pensa per si mateixa. Després ja se n'oblidaran, però ara mateix són a les seves mans. Haurien d'aprendre la lliçó? Sí esclar, però la història de la humanitat ens demostra que els bons només guanyen al cinema. I de vegades resulta que els que crèiem que eren els bons, realment no ho són. I, sí, penso en les pel·lícules de l'oest.

És el dia 22 un dia pessimista? Noooor, al contrari. Com vol que sigui pessimista després de les bones notícies de la Maite i en Clapés? És realista. Perquè sabem que durant un temps els dolents tindran el mateix poder que vostè i jo. I, home (i dona) això és una petita alegria a la casa del pobre, no creu? I perquè sabem que la bona gent, la gent que sap estimar i compartir, s'està ajudant i s'ajudarà. I que gràcies a això ens en sortirem. No sabem ni quan ni com, però ho farem. Perquè sabrem superar aquesta hòstia que encara ens farà més forts. I més fortes.

I demà faltarà un dia menys per arribar al futur.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat