Aquesta serà la setmana del 3% al judici pel Cas Palau on sabrem quines proves té Montull i si Millet explicarà tot el que sap o no. I serà la setmana dels sous dels alts responsables de Transports Metropolitans de BCN i del seu sistemàtic boicot que els ciutadans coneguem les seves nòmines fins a l'últim cèntim d’euro i de saber quines virtuts van adornar-los per ocupar els càrrecs que van ocupar. I serà la setmana del cas Pedro Antonio Sánchez, el president de Múrcia que va dir que dimitiria si era investigat i ara que està investigat pel “Caso Auditorio”, no només no ha dimitit sinó que, a més, escarneix Ciudadanos, gràcies als quals governa.

I no fa gaire va ser la setmana de la no entrada a la presó de Rato i Blesa pel cas de les targetes Black. I abans havia estat la setmana del cas Noos i altres no entrades a la presó. I abans la del cas Gürtel. I abans la dels EROS d'Andalusia. I així fins el Big Bang, on segur que, buscant buscant, alguna cosa hi trobaríem.

I des que hem començat l'any també hem tingut la setmana en què el Gobierno ha fet fora uns quants fiscals que no acabaven de fer-li el pes, inclòs, ai las, el fiscal de Múrcia. I n'hem tingut una en què vam saber com s'entretenien el ministre Jorge Fernández Díaz i alguns dels seus comissaris inventant informes per intentar destruir persones i pagant-los amb els nostres diners. I n'hi ha hagut una de setmaneta amb el paper del Banc d'Espanya al cas Bankia, que ha acabat amb diversos imputats.

I aviat tindrem la setmana de la renovació del TC en què PP i PSOE es repartiran els càrrecs amb alegria, inclòs el de president, un senyor totalment independent que només ha estat diputat del PP durant 17 anys i que es diu Andrés Ollero.

Quan no és un all és una ceba, però cada setmana tenim un cas transversal que, o afecta qualsevol dels grans partits polítics que han tingut i tenen poder, o afecta els nous partits (per exemple, el finançament de Podemos). O tenim un fet que reconfirma la politització de la justícia (per dir-ho d'una manera entranyable). O un cas que demostra com hi ha institucions de l’Estat que en comptes de protegir-nos es dediquen a demostrar-nos que el més sensat és protegir-se'n.

A qualsevol racó del “Sistema” (en direm Sistema com podríem anomenar-lo “La Cosa”) on grates una miqueta, sempre acaba sortint pus a raig. Qualsevol. No se'n salva cap. I el més interessant és que el mateix Sistema s’encarrega d’apartar les ovelles negres (quan ja no té més remei i posen en perill la pròpia supervivència) i al seu lloc en situa unes altres que semblen blanques però que són com el carbó. Vaja, que també són Sistema. Sempre. Un cop i un altre. I un altre. I un altre. Funcionant sempre amb el mètode de la confessió: “no ho faré mai més... fins demà, que ho tornaré a fer, però com que demà em tornaré a confessar, tornaré a estar net i polit fins demà passat, quan tornaré a liar-la però em tornaré a confessar...”.

El Sistema sempre diu (i fa veure) que s’autoregenera per continuar sent La Cosa. I tots els que diuen que el canviaran, acaben sent Sistema. I qui més hi crida en contra, més Sistema acaba sent. ¿Sap allò de que a un beneit li poses una gorra i es creu capità general? Doncs potser és que resulta que aquí els únics beneits (o beneites) som vostè i jo...