Si no hi ha cap novetat, dilluns es presenta a BCN el llibre “Les clavegueres de l'Estat. Guerra bruta i corrupció a Espanya”. Per ajudar a la difusió i venda d'aquest repàs que en Jaume Grau fa a les clavegueres espanyoles des dels seus inicis fins a l'Operació Catalunya, l'Estat ha decidit fer-li el màxim de publicitat. I és aquest el motiu pel qual els últims dies ens ha fet una completa visita turística pels seus túnels més foscos a la vegada que concorreguts.

Baixant des del nivell carrer trobem a mà dreta la zona d'odi. I encara més a la dreta, la zona de filtracions. “L'espai odi” consisteix en una ofensiva judicial contra qualsevol persona, animal o cosa que digui, escrigui o dibuixi la més mínima crítica contra el sistema. Automàticament queda acusat del delicte d'odi i uns cops la cosa acaba a la presó, altres en multa i alguns en no res. D'aquest últim cas tenim l'exemple d'avui mateix relatiu a una demanda contra en Jordi Gálves, que ha quedat morta i enterrada en un jutjat de Cornellà (haurà comprovat com l’ús del femení indica que qui ha quedat morta i enterrada ha estat la demanda, no en Jordi).

L'espai odi té com objectiu acollonir tothom que es dediqui a opinar o a criticar en qualsevol de les seves formes i provocar el pitjor dels càstigs per un autor: l’autocensura.

Creuant la zona d'odi, arribem a la de filtracions. Aquesta té mooolts túnels que duen a diversos departaments. Cada un dedicat a un negociat. La part dedicada a Catalunya ocupa ara mateix la majoria dels metres quadrats. És aquí on s'elabora tota la merda que després s'usa contra persones i institucions catalanes. I la fan d'una manera artesanal seguint antigues receptes de la Gestapo que van passar al franquisme i han arribat fins avui (no ho dic jo, ho demostra el llibre del que parlava al principi).

D'aquí va sortir el Cas Trias, la majoria del Cas 3% i aquells escorcolls de les seus de CDC amb totes les càmeres de TV a lloc esperant l'arribada de la Guàrdia Civil per “sorpresa”, la majoria del Cas Pujol, “la fiscalia te lo afina”, etc. I d'aquí ha sortit el cas que avui ens ocupa, el de la conversa que han filtrat d'en Lluís Salvador i en la qual ens hi aturem un moment.

El Cas Salvador és com una lasanya. Té diversos pisos i convé no barrejar-ho tot. Per tant, anem a pams:

1/ El contingut de la conversa és lamentable i impresentable. I no em val com a excusa allò de “tots diem barbaritats en converses privades”. Sí, però un polític que era on era en Lluís Salvador hauria de saber que té el 99% de possibilitats de tenir el telèfon punxat. Per tant, el primer que hauria hagut de fer era dimitir. I després ja veuríem la gestió del tema.

2/ És il·legal difondre converses privades, i més aquesta que no té res a veure amb el “procés” i que no aporta res al cas.

3/ Això és el més fort tenen per començar a llençar merda?

4/ Quina casualitat que aparegui aquest comentari masclista l'endemà que al PP li hagi esclatat a la boca l'èxit d'una vaga feminista que van menysprear.

5/ La societat condemna més un desafortunat comentari masclista que una conversa entre dos corruptes. No opino, només constato. I no dic que sigui ni bo ni dolent.

6/ ¿Què més sortirà des del famós jutjat número 13 de BCN per art i màgia de les misterioses filtracions?

Però és que el “Cas Salvador” és la cirereta d'una setmana en la qual hem tingut altres filtracions del clavegueram. En destaquen dues. Una és la del “Cas pis franc”, consistent en que uns pretesos serveis secrets catalans es dedicaven a reclutar gent per espiar polítics a canvi de 700 euros i un contracte amb segells oficials i tot (fer un contracte a un espia ho trobo memorable). I això ho feien en un “pis franc” del carrer Numància de BCN. El tema va morir quan es va saber que un dels reclutadors volia tenir una relació amorosa amb l'únic Mosso que van intentar reclutar, que el pis franc era casa de la mare de l'altre i que tots dos van ser detinguts.

L’altra filtració de claveguera, i que va lligada a aquesta, és el cas de la incineradora de Sant Adrià. Fem memòria? El CNP va interceptar una furgoneta dels Mossos plena de documents que havien de ser cremats. La teoria de l'Estat és que eren papers confidencials que es volien fer desaparèixer. La resposta de la Generalitat és que eren papers que tocava cremar per deixar pas a altres i que els més rellevants tenien una còpia digital convenientment guardada.

El primer intent del cas incineradora va ser la segona part de The Nota. Es va dir que la famosa nota de la CIA als Mossos avisant de l'atemptat de BCN (nota que mai va existir i que un director de diari va falsificar i va publicar a la portada del seu diari) sí que existia i que era un dels papers que es volia fer desaparèixer. I es veu que, en comptes de destruir-la a la comissaria, a la conselleria o on fos, cremant-la en un cendrer, calia passejar-la per la ciutat i dur-la a cremar a un lloc on et podien pillar. Al final es va demostrar que del document hi ha còpia i que no prova res del que van dir que provava.

Aquesta setmana hi ha hagut el segon intent consistent en filtrar que els principals dirigents de Convergència es van reunir el 25 de novembre del 2011 per fer un full de ruta que havia de dur Catalunya a la independència. Imagini-s'ho quin gran i greu delicte! Tant gros que la gran noticia no va aguantar dreta ni un dia. Però l'objectiu ja estava assolit. Les modernes clavegueres de l'Estat no busquen merda per llençar-la contra el rival sinó que la creen i fan que la publiquin els periodistes amics. I al final 1/ l'opinió pública ja no sap què és veritat i que és mentida i 2/ l'afectat ha de defensar-se de coses que són mentida i ha de provar que no ho són. Memorable!

Total, que dilluns presenten un llibre sobre Clavegueres de l'Estat del qual ja hi podria haver una seqüela: “Les clavegueres de l'Estat, segona part. La cosa continua”.