Ho va dir repetidament Mariano Rajoy quan li plantejaven fer un referèndum com a sortida “dialogada” al conflicte polític català: “Ni quiero ni puedo”. Efectivament, l'estratègia del senyor Maria-No a Todo Rajoy i de l'Estat era solucionar les coses com van solucionar-les a Euskadi. Mà dura, ni una sola concessió, repressió total i presó i inhabilitacions per als caps polítics. A veure si n'aprenen i escarmenten. La diferència, però, entre un lloc i un altre, entre una situació i l'altra, està al voltant de mil morts i de 2.500 ferits.
O sigui, a l'hàbil maniobra li faltava un petiiit detalleeet. Res, sense gaire importància: la violència. Per això des del primer moment, les diferents peces que juguen la partida en nom de l'Estat sempre s'han mogut per relacionar procés i violència. Els cossos policials parlant als seus informes de conceptes com “tumultuari”, de “tàctiques pròpies de la delinqüència organitzada”, d'“insurrecció pública”, de “resistència col·lectiva a l'autoritat legitima de l'Estat” o d'“incessant assetjament” a les autoritats judicials i policials. I els jutges recollint aquests arguments i convertint-los en interlocutòries judicials que justifiquen empresonaments preventius, inhabilitacions i posteriors demandes de penes de 30 anys.
Per això ha estat tan desproporcionada la reacció de tots ells (i elles) a la resposta alemanya en el cas Puigdemont. Perquè els desmunta la gran mentida per la base. Perquè assenyala la connivència entre poder polític i judicial per crear una ficció davant la qual l'altra part està absolutament indefensa i desprotegida.
Però en només 4 dies ells (i elles) ja han fet el següent moviment. Consisteix a acusar els CDR (Comitès de Defensa de la República) de terrorisme. Lògic i normal. Si apliques rebel·lió, sedició i tot el que acaba en “ió” a qui fins i tot escombra el terra després de les manifestacions de centenars de milers de persones, l'evolució lògica és qualificar de terrorista a qui aixeca barreres d'autopista i talla carreteres.
I si no van tenir pudor en usar les víctimes del terrorisme per al seu propi benefici polític i econòmic, per què no haurien de banalitzar ara el seu patiment, oi? Comences servint-te del dolor de qui ha patit l'horror i acabes ajudant a creuar les àvies pels passos de vianants just quan passa l'autobús. Molt bona gent. Tots ells. I elles.
Els CDR són ETA. Els CDR són Estat Islàmic, Boko Haram, les FARC i són la Baader-Meinhof. Home, tots hem vist la gent més perillosa d'Estat Islàmic tallant l’AP-7 a l'entrada de Damasc i als de Boko Haram obrint les tanques dels peatges de les autopistes nigerianes en plena operació retorn. Terrible, sí.
Terrorisme, segons el diccionari, és un “ús de la violència i les armes com a lluita política i social”. I, com tothom sap, els CDR van armats fins a les orelles. De fet, als escorcolls fets avui als domicilis dels detinguts pels cossos especials d'assalt, hi han trobat submarins nuclears, bombes atòmiques i mitja lliura de piules. Ei, però d'aquelles piules que peten fort, eh.
El problema és que aquests (i aquestes) que ara riuen les gràcies a un Estat que ha optat per acabar amb l'estat de dret, un dia voldran manifestar-se per demanar un semàfor en una cruïlla o pena de mort contra els catalans i acabaran passant la resta de la seva vida en una presó com la de l'Exprés de Mitjanit. Serà una pena.